Les bicicletes i la muntanya

Sovint quan un puja al Puigmal, o altres cims, es pregunta que hi fa aquest amb la bicicleta. Pujant-la a coll, patint com un burro per al final baixar pel mig de la tartera amb el perill que això suposa.
De la muntanya tenim dret a gaudir-ne tots, però el lògic és fer-ne un bon ús. Tenim que ser conscients, de que les rodes frenades clavades arrosseguen tot el pedrís i malmeten les pobres plantes que allà viuen o millor dit mal viuen. Algunes d’elles protegides com la Xatardia scabra (julivert d’isard) o el Papaver alpinum ssp rhaeticum, la Iberis spathulata , per citar algunes de les més esposades, altres busquen les fissures del rocs, cosa que les protegeix fins i tot de les sabates.
Jo em pregunto no n’hi ha prou, d’anar per aquestos camins de terra baixa corrent com esperitats, sense respectar al que va a peu ? encara que no tothom es igual sort.
Es va prohibir les motos de trial perquè malmetien els camins, probablement amb més o menys encert. Una cosa es seguir camins i l’altre anar camp a traves. Es tindrà que prohibir les “bicis” a l’alta muntanya?. No sóc partidari de prohibir gaire res al que a la muntanya respecta, però tots tindríem de prendre consciencia del que és bo o no tant bo. No cal que es faci una llei, i adreçar a base de garrotades, siguem nosaltres mateixos el que ens imposem uns límits del que va be per les nostres muntanyes.
Tant divertit és, emportar-se’n el rocs cap avall? (una mostra és la tartera del Pedraforca cada vegada el pedrís és més avall, tot i que no hi he vist mai cap bicicleta, allà som els muntanyencs massificats) fins i tot els isards deuen pensar aquestos estan ven “guripats” quins animalons més estranys.
La primera és del Puigmal.
La segona del Salbaguardia, (ball de Benàs)