Nou Creus

Muntanyes del Ripollès-Campdevànol- Campdevànol

2012-01-23T17:30:00.006+01:00

Campdevànol- la Vella pel pla de la Tomba i coll de Casals
Variant
Dalt de l’església, agafarem el camí que baixa al coll de la Batalla ( GR3) un cop al coll fem una mica de pista cap el W. fins trobar a l’esquerra un pi amb unes pedres sota (fita) d’aquí surt un camí que va per sota la pista amb un bon tram entre boixos s’arriba a coll de Casals

Vall de Remuñe

2012-01-18T17:30:00.007+01:00

Amb cotxe per la carretera A139 gairebé a 200 m. abans del final de la carretera.
Surt un camí (indicat per un cartell) en principi es rocallós, però tot seguit, es de terra passant per uns pins i nerets, continua per uns mulladius sempre ven fresat i guiat per fites i dues franges paral•leles de pintura marró, de mica en mica el camí va pujant i passant per sobre el riu, hi ha trams que el sender es prou pedregós i costerut, però de bon seguir puig es molt trepitjat. Ja molt amunt trobem una palanca, continuem per la riba esquerra del riu tal com veníem. Fent una pujada s’arriba a un torrent que baixa d’un salt d’aigua, per travessar-lo ho farem de la millor manera possible, hi ha èpoques que hi baixa força aigua. Ens encarem ales agulles de Remuñe, al arribar a un pla que sembla un ibón ple de sediments ibonet, hi trobem uns troncs que fan de passarel•la, ja a l’altre banda perdem el camí però cal anar cap el S.E. ens guia una mica de coll al arribar al primer ibón petit el camí torna a ser evident encamina cap el ibón gros el sender passa pel costat de l’aigua.Ja passat l’ibón el camí es tona costerut i pedregós amb zones de grans roques va seguint el des embasament del ibón, fins arribar al riu de Remuñe on hi ha la palanca. que havíem vist pujant, sols cal travessar-la i desfer el camí de pujada

Tècnica
Desnivell màxim 487 m
Dificultat. Fàcil
Distancia. 7.5 Km
Durada. 4. 30 h.
Època. Per veure flors la primera quinzena de juliol

Curiositats
Al que li agradin les flors es la millor vall de la zona de Benas, amb un riu d’aigües cristal•lines.
Les flors més significatives lilium pyrenaicum, gentiana burseri, dactylorhiza majalis rhododendron ferrugineum entre altres, el lilium pyrenaicum es dels llocs on floreix més tard, surt al mig dels rocs baixant dels ibons i es una canal molt ombrívola
Al vessant S. sobre els ibons encara i persisteixen les congestes.
Es un dels llocs menys freqüentat, si es pot dir d’aquesta manera. Per que enlloc es poc freqüentat, i al juliol encara menys.

Muntanyes del Ripollès - Torreneules

2012-01-08T19:31:00.008+01:00

Torreneules per Coma de Vaca

Sortim de la Farga, Queralbs seguint la descripció de la ruta a Núria per Coma de Vaca i camí dels enginyers, fins Coma de Vaca. Un cop al refugi cal seguir el torrent de coma de vaca pel marge esquerra (sentit de l’aigua), entre vaques i eugues han arribat a fer diversos camins però tots van torrent amunt, passant per mulladius font gran, fins arribar a la jaça de dalt (confluència de torrents)
cal girar cap el W per fer una mica de volta i agafar el camí una mica més planer si se’n pot dir així. El sender es una mica més fresat fent alguna marrada porta de dret al coll de Torreneules som al mig dels dos Torreneules el gros o cim de la coma del clot i del petit o senzillament Torreneules. Podem decantar-nos a l’un o l’altre al gros ja hi havia pujat, per tan faig carena amunt cap al E. Fins els 2713 m. que te el petit Torreneules, unes fotos, salutacions a St. Eudald i de baixada cap el coll. Seguint el camí al SW. Amb alguna fita i prou trepitjat en inici pla avall, però arribant a un petit collet perd altura ràpidament baixant gairebé per la carena, ja a la cota 2400 girem cal NW. Ja tenim l’alberg del pic de l’Àliga ven visible a l’altre banda cal continuar baixant i fer la clotada del torrent de la coma del Clot passat el torrent la baixada s’alleuja i d’aquesta manera tornem de ple a la civilització a l’alberg on acabem el camí

Tècnica
Dificultat: Difícil
Desnivell: 1572m.
Distancia: 16, 75 Km
Durada: 7 h.
Època: Millor a l’estiu les dificultats disminueixen tot i a ser llarg i pesat te molt desnivell molts 3000’s no tenen tant desnivell Aneto inclòs

Curiositats
Hi ha qui quan són al refugi de coma de Vaca s’enfilen per la cresta. Més ràpid? Qui sap.
El torrent de Coma de Vaca esta dintre d’un cercle glacial envoltat de cims molt homogenis tots sobrepassen el 2700 m des dels Torreneules, Fontgre, Rocs Blancs, Arques, Fossa del Gegant, Vaca, Tirapits i tancat per la Serra de la Vaca.
Trobem diverses molleres on hi viuen algunes orquídies, els nerets a les pedreres pujant al coll de Torreneules hi són presents a primers de juliol donen al camí un aire relaxant i importantA part de veure isards i alguna marmota i vora el torrent mentre esmorzava a l’aigua hi havia una almesquera Galemys pyrenaicus no baix tenir temps de treure la càmera fotogràfica es va amagar abans de poder reaccionar.
Abans d’arribar al torrent de la coma del Clot hi ha la font Negre, fresca i abundosa ve cal una refrescada i com ja arribem al nostre destí veure un von xarrup, d’aigua
Com que tenia ganes d’anar a dinar a casa i les comoditats del transport per això i són al arribar a l’alberg pujo al “tele huevo” i al cremallera fins a Queralbs. A part faig un favor als meus genolls, sols resta anar de l’estació seguint la carretera fins al revolt de la farga on havia deixat el cotxe
Una magnífica, llarga i feixuga caminada

Port dEra Picada

2011-11-22T17:40:00.009+01:00

Sortida del aparcament del Hospital de Benasque. Travessant el pla del hospital fins el fons.
Bifurcació de camí, cal anar cap a la Basurta, un camí molt usat durant l’estiu, al inici hi ha na pujada, llavors es molt planer, s’arriba al pla d’Estan, ja un bon tros enllà un corriol surt per l’esquerra, marcat com a ruta a cavall. Després de passar un petit coll hi ha el camí que puja de la carretera, es el camí més usat. Ara el camí ja va decididament de car amunt fent unes marrades al cap d’amunt hi ha el pla el camí deixa de ser massa definit però la direcció a prendre es prou evident cap E. Fins trobar el sender que ja es fa mes notori, es torna a enfilar passant prop d’una cabana de pastors o refugi el port d’Era picada es a cop de roc.
Un cop mirat el paisatge i havent trepitjat la congesta que sol quedar-hi al cantó de la Vall d’Aran, cal recular un tros fins trobar un sender que en direcció W va planejant, que porta al portillón de Benasque. Sota el portillón hi ha les runes de la casa Cabellut. Aquí es pot anar pel lloc on em pujat, però ara el millor es baixar per la penya Blanca, el camí lògic per anar al hospital, era el usat per anar a les Banyeres de Luchon.
Es un camí costerut en una zona una mica penjat, però avall malgrat els genolls tot i tira, fins tornar a arribar al pla de l’hospital i al punt de sortida

Tècnica
Dificultat: Caminada fàcil
Desnivell: 866 m.
Distancia: 13.5 Km.
Durada: 3h. 30 a 4h.
Època: millor quan la neu es fora
Recomanacions: Cal portar roba d’abric som a alta muntanya, sol fer-hi vent, al hivern es zona d’allaus doncs es molt penjat (aeri)
L’idea era pujar al Salbaguardia cim de 2738 m. però feia un vent espantós i del Portillón de Benasque, fins dalt el cim el camí en algun tros es molt penjat i va fer desaconsellable pujar. Val a dir que es un dels llocs més bonics per la gran panoràmica que te.
El pla d’Estan; es un ibón que al llarg del temps s’ha emplenat, sols queden les restes del que havia set. El lloc si poden veure marmotes adaptades a la fotografia
La cara nord de la Maladeta es omnipresent a partir de les marrades, igual que la Renclusa o els Aigalluts.
El tram final de la ruta, abans d’arribar al pla de l’Hospital es pot veure un munt d’arbres arrencats per un allau, en el que hi va morir una persona.

El Carlit

2011-08-07T20:14:00.009+02:00

Deixem el cotxe al pàrquing que hi ha sota la presa del llac de les Bulloses.
Comencem a caminar passant pel punt d’informació per fer drecera o seguint la pista a peu (sempre que no tinguem reserva al hotel), sota l’hotel les bones hores i marcat amb franges de pintura groga surt el camí. En el seu inici es costerut i rocallós però es poc tros, el camí de seguida s’aplana fent pujades i baixades, el camí es bifurca, seguirem el de l’esquerra, veiem els primers estanys seguint camí passem pel mig dels estanys Sec i de la Comasa després d’una breu pujada ve una encara més breu baixada, amb una palanca per travessar el rec que ve del estany de Vallell. La ruta continua amb un ascens moderat, tot el que no puja ara pujarà més tard.
Quan arribem als 2400 m. d’altitud trobem un cartell informatiu, fent esment de la dificultat de la ruta a partir d’aquí “sols per excursionistes experimentats.” Ara el camí comença a pujar seriosament, les marques són de color marró, després de passar per rocs i morrenes arribem al últim estany que hi ha neu fins entrat l’estiu, te aigua però no te nom. Aquí s’acaben les marques en forma de franja. Pujat sobre el estany les marques sols són un cop de brotxa rogenc sovint de mal veure, encara que en principi el camí es molt fresat, però comença la dificultat cal travessar les roques força esmolades en diagonal per tal de anar a buscar la canal que baixa pel mig dels dos cims que esta compost el Carlit, deixades les crestes el camí torna a ser terra però ja es el cim.
Per baixar fins l’indicador cal fer-ho pel mateix camí, a partir d’aquí hi han diverses opcions. Nosaltres varem tornar pel mateix.

Tècnica
Desnivell acu. 975
Dificultat. Moderada, el tram de rocs s’ha de grimpar, es força aeri.
Distancia. 14,5 Km
Durada. 6 h 30 m.
Època. A partir de juliol a octubre per a tothom
Recomanacions. Portar aigua, n’hi ha molta però de dubtosa potabilitat

Curiositats.
Del 1 de juliol al 30 d’agost la carretera que accedeix al les Bulloses es tancada de les 7 h a les 19 h, salvat que es tingui reserva al hotel o al refugi. Hi ha una línea de autobusos per pujar-hi.
El tram dels estanys s’anomena el desert del Carlit, es molt concorregut i si no es vol fer el cim un pot entretenir-se una bona estona, sols observant.
La vista des de dalt es espectacular si el dia es bo. La silueta del estany de Sobirans te la figura del continent Africà.
La cara nord es encara més escarpada que per on em pujat, tot i això hi ha una canal per on es baixa.Al llarg del camí hi ha unes quantes cabanes per refugiar-se.
Fins ven entrat el juny hi sol haver-hi una pala de neu que dificulta la pujada, hi poden fer falta grampons.
A la foto del encapçalament, es veu el Carlit amb la canal d’accés, per fer-se una idea. En aquest cas no hi posarem mapa els Rando éditions són prou explícits. Carte Nº 8 CERDAGNE – CAPCIR. 1: 50.000.

ELS BUFADORS DE BEVI

2011-06-01T18:31:00.003+02:00

Sortida de la farga de Babiè, seguir la antiga Carretera N152 en direcció Ripoll, passat el gran revolt uns pocs metres més amunt hi ha un pal amb senyals i unes escales que baixen cap el riu, el que fan es anar a la via del tren per on travessarem el riu, a l’altre banda hi ha una “casilla” de la RENFE. Molt ven conservada passant pel mig dels dos edificis comencem a trobar marques, les que seguim al inici d’una pista a la dreta surt un corriol molt fresat que porta a St. Moí o Muç. On tornem a trobar la pista la que seguim un llarg tram de 3 KM. On trobem indicadors de direcció girem a l’esquerra per una pista que aviat es torna camí molt ombrívol es el preludi del que ens espera.El camí a partir d’aquí el deixarem en suspens cadascú se’l munti com pugi però segur que arribareu a lloc puig el camí es prou trepitjat. Un cop travessat els Bufadors es surt dal de la carena sobre els cingles dels bufadors el camí passa per la cresta prou aèria banda i banda amb alguns replans que fan de mirador cap a la vall, sempre al mig de boixos, a la part obaga faig, amb algun de tombat que entorpeix el camí. El sender baixa fins trobar la pista de Sta. Maria de Besora a Llaers, per la que anem en direcció S. 220m fins trobar una pista que seguint-la ens tornarà a la Farga de Babiè

Tècnica

Desnivell 454 m.
Dificultat. Familiar
Distancia. 10,5 Km
Durada. 3 h 30 m.
Època. Tot l’any recomanable el maig
Recomanacions. Ull als cingles del Bufadors.

Curiositats.
La Farga, colònia tèxtil pertany al terme municipal a la dreta del riu a Les Llosses, a l’esquerra a Montesquiu, però surtin de la farga a Sta. Maria de Besora. Quan la fàbrica estava en funcionament, era el nucli de població mes important de Les Llosses, ara des de la fallida del tèxtil la fabrica ha tancat temps fa i gairebé no hi viu ningú.
Sant Moí o Muç, casa i petita capella preromànica del S. X documentada el S. XIII pertanyia al Castell de Montesquiu
Els Bufadors, lloc sensible que cal preservar, es molt ombrívol i humit, pel que hi creixen plantes la llengua de cérvol [Phyllitis scolopendrium] que no podrien viure en lloc més, les molses són agafades a tot arreu, parets soques del arbres i arbustos, cobrint tots els rocs, a la part superior ja a la sortida i creix una planta que la mal anomenen la flor del bufadors es l’herba donzella (vinca media) que fa una catifa verda amb flors blaves.
El nom del bufadors ve d’uns forats que hi ha a les parets i al terra que si bufa el vent s’escola per les roques i surt pels forats.
Visitar-lo es bo agradable i val molt la pena passar-hi una bona estona mirant i tornant a mirar, però sent respectuós amb el lloc no sortir del camí que esta fresat i deixant tot tal i com un ho ha trobat o voldria trobar-ho net sense regressions i mals tractaments. El microclima existent fa la seva feina de conservació.
Sobre el cingle la vista es bona tot i no ser gaire amunt hi ha boixos per tot amb pins i faig,
A la farga per deixar-hi el cotxe cal anar passat el pont per anar a l’estació de tren, o deixar-lo sobre la vorera passat el bar. Com no hi ha transit tampoc fa massa nosa.

Sant Marc ermita

2011-05-06T18:24:00.003+02:00

Sortida de la Font del Carol i seguir la ruta del torrent de la Cabana(pintades verdes i blanques). Seguint els gorg si hom vol fins el Colomer, no cal baixar a la bassa, pujar a la pista d’Estiula, fins trobar un altre pista que va al W. una mica amunt hi ha una cadena, i seguint la pista una balla, travessar la balla i pista amunt, va fent giragonses, per tant podem fer alguna drecera. Però per no confiar-nos fem pista amunt, es llarg. Arriba al coll de les Esperades on hi ha una altre pista que ve de la Garsa, continuem a ponent, seguint la pista. Sota la casa de Can Sant Marc hi ha unes feixes de pins clars i amb brancada al terra, a l’esquerra puja el camí fins la casa La tenim que voltar es igual pel cantó que es faci, trobarem unes marques vermelles que segueixen un estret corriol que s’enfila bosc amunt fins arribar dalt la carena a pocs metres a ponent hi ha el que queda de la vella capella.
Per baixar ho farem pel mateix lloc fins a la pista de sota Can Sant Marc per on em pujat Cal travessar la pista amb un camí prou definit que passa per una mollera i una font sols començar, passant un vailet el sender rocós però ample i molt transitable va baixant pel mig de boixos, cap a la casa de Can Bac. Abans d’arribar a la casa trobarem uns indicadors, segueixen una pista mal mesa i enfangada, (marques grogues) la que tenim que seguir molt avall, fins passat un revolt que torna enrere, del sentit que veníem. Als pocs metres el camí baixa cap el torrent sols cal seguir-lo. Ara mes enllà hi ha passat l’excavadora i ho han convertit en una mala pista i un mal camí, sols cal seguir i estar a l’aguait de les marques que porten a Cuguls, abans d’arribar a la casa el camí pista recula per sota de on veníem continuen les marques i travessant feixes i llocs on hi ha poc camí arribem a la pista d’Estiula cal seguir-la de baixada i fent el camí ral tornem a la font del Carol
Tècnica
Dificultat: no massa dura però llarga
Desnivell: 642m.
Distancia: 11km
Durada: 3h 40m
Època: tot l’any
Recomanacions: portar aigua la que trobem no es fiable, en cas de crescudes de riu pot ser problemàtic travessar el torrent de la Cabana
Curiositats.
La capella de Sant Marc data sobre el 1700 i escaig però no tingué continuïtat, dons els residents de Can Sant Marc anaven de litúrgia a San Feliu d’Estiula. (Per un camí ja inexistent, podríem intentar fer-lo de nou, qui sap). Ara esta ensorrada queda la paret de la cara N. i un tros del portal ple de romegueres.
La casa de Sant marc es en uns plans envoltats de pins però amb una magnífica vista cap a la serres de Montgrony i Cavallera. La façana principal fa un temps estava rebentada ara hi ha una bastida i l’han refet. Al costat de la casa hi ha un gros i vell cirerer.
Sant quintí de Puig-rodon es un edifici romànic del S. XII, amb un absis circular guarnit amb un fris de dent de serra i una finestra de mig punt, adossat a la rectoria i unes capelles laterals sobre posades tot el conjunt esta fet una ruïna el campanar i el absis s’aguanten degut a la gran quantitat d’heura que l’envolta i ho tapa tot. Situat en un contrafort d’un turó assolellat amb una vista cap a Campdevànol i la vall del Merdàs
Sota l’església hi ha la casa de Can Bac es dediquen a la ramaderia dels pocs llocs que tenen ovelles, sols es pastura no tenen conreus.

Pic d'Alba 3.117 m.

2011-02-22T17:26:00.007+01:00

Pic d’Alba Vall de Benasque
Sortida amb bus del vado del hospital, cap a la Basurta.
Agafar camí al refugi de la Renclusa, girar cap W. en direcció als ibons de la Renclusa cal travessar el torrent del mateix nom fins els ibons hi ha un petit repetxo sempre pel marge esquerra del riu, per travessar hi ha una palanca fins aquí tot fàcil al deixar el ibons sempre mirant la tuca Blanca de Paderna (hi ha fites) fins travessar el torrent d’Alba i portant-lo a la nostra esquerra fins deixar-lo i encaminant-nos cap a la cresta de la Tuca Blanca fa un coll a 2935 m. continuant per la carena fins sota el pic on hi ha un petit camí que tot pujant cap S. W. amb un parell de giragonses porten al avant cim, per fer el cim cal arrapar-se a la roca passant per sobre un buit important, em fet cim.
La baixada, reculem el tros de cresta que em fet, fins arribar per on em pujat per el cantó dels ibons d’Alba hi ha una canal molt dreta però fàcil, puig es sorra i grava, acabada la canal tot i l’estiu encara hi ha neu o glaç. D’aquí avall comença un calvari doncs tot es roca solta la que s’ha de saltar d’una a l’altre això cansa i trenca els genolls quan es possible cal deixar les roques i baixar per l’herbat, es menys cansat i trenca menys les cames, no hi ha cap camí suficientment definit. Al arribar al ibon inferior, cal donar la volta fins arribar a la sortida d’aigua on s’esmuny i torna a sortir a les fonts d’Alba. A partir d’aquí el camí es molt fresat puig la gent ja hi puja més. Passant per les planes de sota el turonet d’Alba, el sender s’endinsa a la canal del turonet, un petit tram per fer una petita grimpada. Baixem fins trobar el camí de que va del Baños al Hospital. Hi ha dues opcions seguir el camí o anar als baños i tornar al vado del hospital per una pista forestal. Com el cansament es prou acusat agafem la segona la segona opció.
Arribats al vado cotxe i cap a Benasque.
Tècnica
Desnivell màxim 1477 m
Dificultat. Difícil
Distancia. 14.5 Km
Durada. 9. 30 h.
Època. Millor a l’estiu, començament de tardor quan no hi ha neu
Recomanacions portar aigua i material per qualsevol imprevist es molt alta muntanya.
Curiositats.
La zona dels ibons de la Renclusa si poden veure moltes marmotes es zona herbada per tant de bon caminar i com hom no esta cansat encara gaudeix del país
A mida que es guanya alçada es fa mes feixuc moltes pedres i grosses. Cal tenir en compte que quan el torrent o canal d’Alba gira al S. cal travessar-lo i anar cap a la cresta de la Tuca Blanca. En cas contrari ens aniríem cap els collados de Alba on podríem tenir alguna situació compromesa.
El cim fa dos pics per anar de l’un a l’altre es molt aeri amb una important caiguda no te res d’envejar del pas de mahoma.
Des de dalt el cim es gaudeix d’una magnifica vista de Cregüeña/Aragüells com Perdiguero Posets.
Posant-hi pit i ganes, ho férem amb en Joan Planas

Curiositats

2010-12-24T17:10:00.007+01:00

Observacions i curiositats sobre les illes Falkland
Als lodges, les sabates de córrer per fora s’han de deixar a l’entrada, hi ha un lloc habilitat per la qüestió, el terra és moqueta no es fred, però unes espardenyes no hi són de més. Evidentment hi ha totes les comoditats, lavabos, dutxes amb tovalloles. Es pot deixar tota mena de material a la vista, puig com són quatre gats ningú toca res, el diners no tenen amoEl temps es complicat per que fa sempre vent sembla ser que sobre tot a la primavera i estiu, per tant cal roba d’abric.quan plou no calen paraigües el vent se’ls emporta gore tex i pantalons de niló van be, pel fred samarreta tèrmica folre polar gorra de íd. i guants, les sabates de muntanya, si fa massa calor sempre pots treure’t roba. El millors dies sembla que són al mes de març, però llavors ja s’entra a la tardor i les cries ja se’n van. S’ha acabat el procés. Les connexions a Internet a tots el lodges en tenen a Pebble et deixen treballar amb el correu electrònic, alguns llocs es de pagament com a Sea lion o Stanley, es lent van per via satèl•lit i car va amb unes targetes que porten un password de 5, 10, 20 £ que van de 50 minuts endavant, però com les connexions són lentes de seguida ha passat el temps
El vols entre illes amb les avionetes es moderadament car va sobre les 40 a 60 £ el pes permès es de 20 Kg per persona, si sou grup es la suma de tot el grup, ara be l’excés de pes es paga 1£ per Kg. El pagament es fa generalment al final del circuit, es pesa l’equipatge al moment de començar i augmentis o disminueixis el pes cada cop que puges al avio comte com al inici.
Aquí el mes comú són els cotxes 4x4, però la majoria no són vehicles normals, estan transformats amb rodes més grosses tant d’amplada com de diàmetre suspensions, aixecades, Land Rover, Mitsubishi, i Toyota les marques. Com el del Mr. Big Wheel, que tenies feina a pujar-hi.
El aeroport internacional de les Falkland island es Mount Pleasant a 50 km al W. de Stanley, cal tenir en comte que es un aeroport militar, i no hi ha res, quan dic res vull dir res, sols els controls, passaports, equipatges i duanes. Per sortir de les illes s’ha de pagar 22 £ de taxes admetem € i $.
L’estada mínima aconsellable són 2 setmanes (a nosaltres ens ha anat prou be) amb 1 no tens temps de res i si per causa del temps quedes incomunicat algun dia se’n va tot en orris. 3 setmanes potser lo ideal es podria fer un parell d’illes més, com la Carcass. Es visita obligada Volunteer point, tot hi ser lluny, carot i mal camí. Si es va i es torna al mateix dia es mes econòmic.
Per entrar i sortir de les illes hi ha un vol setmanal els dissabtes, que surt de Punta Arenas (Chile) i fa l’anada i la tornada, o sia que una setmana es obligat.
Els dies que estan publicats aquest escrits al bloc, tot hi sen del mes de desembre no es corresponen per Nadal ja érem a casa, però com ho he editat des de casa, m’ha semblat correcte fer coincidir una mica els dies. Si algú vol mes informació pot contactar amb el e-mail que hi ha al bloc. Aquestes fotos són de camí a casa

Stanley

2010-12-23T18:41:00.003+01:00

14e dia ; STANLEY
Dia de transició som a la capital de les illes un poble de casetes petites com tot sud Amèrica, te 2100 habitants unes poques botigues on comprar algun record, hotels còmodes i de categoria algun pub i uns quants restaurants, res a veure amb una capital europeaLes casetes tenen un jardí davant, algunes molt boniques de tradició anglesa, però la majoria són com a Xile o Argentina, molt acolorides tant les façanes com les teulades.
El típic per visitar. La catedral amb un arc d’ossos de balena, monument a la alliberació de 1982 Monument a la batalla del 1914 (anglesos x alemanys) al costat la escultura del sistema solar, el Jhelum vaixell de fusta fet miques del 1870. Tot es va trobant seguint la costa.
Fent una caminada en direcció al aeroport de Stanley,.he trobat un lloc on extreuen torba, el gruix es considerable. Volia arribar al aeroport però es va posar a ploure de mala manera, amb vent de cara, portava el Gore tex però els pantalons van quedar xops, sort de dues dones molt amables em van portar fins al hotel, al cap d’una estona ja va parar de ploure no em va donar temps per veure gran cosa, al matí també havia plogut, al mig dia sol, la tarda plujosa i el vespre fred. Demà ja iniciem la tornada a casa, via Punta Arenas, Santiago de Chile, Madrid i BCN.

Volunteer point

2010-12-22T18:08:00.007+01:00

13e dia ; VOLUNTEER POINT – STANLEY Passem el dia a Volunteer point seguint el trafets del pingüins reials. I observant aquesta zona no es d’estranyar que aquest pingüins vinguin aquí, es una zona paradisíaca, una immensa platja de sorra blanca, un mar de color maragda on hom voldria passar-hi mes temps del que un es pot permetre.El guarda en Miky es un home eixut, però amable ell diu “no sun, no wind” no fa sol però tampoc fa vent. A la cabana i te una cuina econòmica de les d’abans, i com vaig dir que tornaríem a parlar-ne, crema torba que per cert escalfa molt i crema be. Van a buscar-la en una zona determinada i en fan trossos cúbics com daus mes o menys grossos segons la boca de la caldera. D’aquesta manera te calefacció i la cuina sempre calenta. Antigament sembla que era el combustible normal de les illes, ara intenten preservar-ho i no degradar al cap i a la fi, el que interessa es preservar el terreny. Intentem passar el màxim de temps entre aquestos bonics ocells, però el temps s’esgota i a la tarda torna a venir en Mr wheels, (Sr Clark) a buscar-nos l’anomenem així per que esta orgullós del seu gran cotxe grans rodes aixecat de sobre manera es un 6 cilindres del tot modificat tot i així em tocat a terra en alguna ocasió, país difícil. Per nosaltres aquí es la fi d’una aventura de vida salvatge (wild live) inoblidable, on passes el dia gairebé sol al mig d’animalons que sortosament no et veuen com un perill, si no quasi com un mes d’ells et miren i fan la seva via, sense cap por de que aquesta gent que ho fem tot mal be, sense respectar a res n’hi a ningú. Tot i el munt de gent que es desplaça per aquestes illes, (Catalans i Espanyols pocs) són o som gent de natura.

Volunteer point

2010-12-21T20:10:00.003+01:00

12e dia; SEA LION - VOLUNTEER POINT. Avui l’avioneta te feina sobrada puig ha de moure tota la gent que estem encallats. El temps ha millorat així que marxem, en el segon vol, a la 1 de la tarda. Així que tenim tot l matí per donar un tomb, per les immediacions. Anem a la platja on tenim la sort de veure dues orques, una s’acosta força, es posa al mig del kelp però no mes veiem l’aleta dorsal, l’únic que podem fotografiar. També al mig de del tussac sobre la platja hi ha un niu de caracarà. En Joan si enfila i el mascle li fa un atac amb tota regla, li clava les urpes al cap. A la hora prevista surt l’avió, en direcció a Stanley capital de les illes aquí l’aeroport es com cal, tot i que sols s’usa per els vols interns. Al arribar ens espera en Mr. Clark amb un gran tot-terreny Toyota Land cruiser que ens portarà a Volunteer point. La carretera a trossos es de terra aquí no totes les carreteres són enquitranades. Això fins Johnson’s Harbour on s’acaba la carretera, d’aquí en davant 10 mil. Es tot camp a través al final quedo deixatat com un ou, i el Mr Clark sembla que ho fa expressament en comtes de seguir les poques roderes va per llocs que si no saps on vas el fàcil es bolcar o fotre’t dintre un toll d’aigua que són prou abundants. Al final arribem a destí Volunteer point, el motiu de venir fins aquí es l’única colònia de pingüins Reials que hi ha a les Falkland. En aquest lloc hi passarem la nit demà a la tarda ens tornaran venir a buscar. Ens allotgem a la casa del guarda una petita caseta al vell mig del no res però amb una vista que domina totes les zones on hi ha el pingüins.

Sea lion

2010-12-20T17:39:00.004+01:00

11e dia; SEA LION
Avui teníem que marxar de Sea lion per anar cap Stanley capital de les illes, però l’avioneta tampoc ha vingut fa massa vent tornem estar incomunicats sense poder sortir de l’illa els japonesos ja porten dos dies de retard, tenien previst estar dos dies a cada illa però els plans han anat en orris. Nosaltres si podem sortir demà encara tenim possibilitats de fer el previst. El mati ha set un vaguejar per aquí la vora del assentament, per que a mes del vent plovia i queia calamarsa, resseguint una mica les platges amb els elefants tot sia per anar passant. Abans de dinar, han arribat uns que han anat a Rockopper point, han dit que el mar ha fet una desfeta entra els corbs marins. Per tant a la tarda ha fet una mica mes de “bo” no plovia, he decidit anar a veure els estralls marins. Al mateix temps he tornat a Beaver pond he trobat gavines que niaven algunes ja tenien els petits corrent pel mig dels rocs. Al arribar Rockopper point he trobat tots els corbs amuntegats amb els pingüins emplomallats i tot el que havien set els nius (són un monticle) literalment escombrat per l’aigua, no hi havia cap rastre de que havien set nius, ni ous ni petits tot llis roca pelada després d’estar una estona amb els corbs fent unes fotos torno a al assentament, que hi ha un bon tros..Verdaderament el clima per aquestes contrades es inhòspit, cada dia vent, pluja, sol i fred, més variable impossible

Sea lion

2010-12-19T16:50:00.001+01:00

10e dia; SEA LION
Aquest matí ha plogut força amb un vent de mil dimonis això cada vegada va a més, l’avioneta ja no ha vingut, uns japonesos tenien que marxar, però no es possible. Estem incomunicats i no fa ganes d’anar gaire en lloc.
En Joan torna a veure el corbs marins a Rockopper point, jo em quedo aquí a la vora, a recorre per aquestes platges properes el mar esta molt empipat i pràcticament inunda la platja, i no es veu gran cosa fins i tot el pingüins estan inquiets.Els pingüins de corona blanca tenen les cries al mig del fang, bruts i molts acaben morint, els escues van mes que tips sols mengen les entranyes, la resta queda per aquí escampat, els adults sense responsabilitats han anat cap a l’herba, es mes net.
Al costat de Sea Lion hi ha tres illetes més no tindria cap importància però el nom ho diu tot, són: Rum island, Whisky island i Brandy island.
De fet el més comú de les illes són els ocells però tenen l’aigua en comú, gavines, petrells, etc.

Sea lion

2010-12-18T18:15:00.008+01:00

9e dia; SEA LION
El mati trekking fins a Rokchopper point, per veure una colònia de corbs marins, es al extrem SW. de l’illa, sobre un espadat de 18 m. la part més alta de l’illa. Em fet 4 paisatges ja que el temps no hi acompanya, impossible acostar-se a la vora a causa del fort vent, ha set un dels pitjors dies de vent, era molt fort, pluja i fred, tot hi que s’acaba la primavera d’aquí 10 dies.
La part W (anomenada West end) de la illa es una gran planura d’herba baixa, amb llacunes mes o menys grosses on ressalta el vermell de les badoles [Rumex acetosella] planta introduïda, (comuna a casa nostre). Amb els {cauquén (oques) (Upland goosse) [Chloephaga picta]} pasturant. I a vora les llacunes hi ha plantes relacionades poc o molt amb l’aigua, algunes plantes de les illes amb foto. Em creuat l’illa cap a la part NW la part mes ample de l’illa 2km, fins a Beaver pond es una llacuna separada per pocs metres del oceà, on hi ha una platja rocallosa, la platja de les desfetes (la anomeno jo), hi ha de tot, des de restes de kelp* i deixalles humanes, com una Zodíac, el més significatiu els ossos de balena
*Kelp (Sargazo) [Macrocystis pyrifera]; és un alga marró geganta que habita en la costa del Pacífic d'Amèrica del Nord i en les aigües subantárticas d'Amèrica del Sud, Sud-àfrica i Nova Zelanda. Habita des de la zona intermareal fins a uns 30 metres de profunditat i pot formar boscos submarins. Com altres algues marrons, posseeix estructures que recorden les dels vegetals. Els seus filoides ("fulles") són de color castany verdós i poden mesurar més de mig metre de llarg. Al llarg del cauloide ("tija") hi ha cistos, que són petites vesícules plenes d'aire que li serveixen de flotadors. Aquesta alga es molt comuna a tots les illes, inclòs a les zones entre illes, que dona una visió d’aigua bruta.

Sea lion

2010-12-17T11:59:00.005+01:00

8e dia; SEA LION Avui toca anar a veure lleons marins, caminada fins el lloc, els lleons marins són sota l’espadat, les fotos s’han de fer des de dalt, no es pot baixar algunes fotos i continuar veient l’illa. Hi ha diversos tolls i molleres que hi viuen diverses espècies de animals de ploma, (els únics mamífers són els elefants i lleons marins i alguna orca sembla ser). Al igual que l’estepa, amagats entre l’herba. A la tarda amb la càmera fotogràfica he fet un parell de vídeos dels pingüins, amb la sorpresa que entre els corona blanca, hi havia un pingüí rei tot sol. L’illa de Sea lion, es la menys degradada de totes les illes que em visitat, moltes zones esta coberta de Tussac* cosa que ni a Pebble ni a Saunders ja no existeix, degut a la degradació per les pastures. Aquí fa temps que van deixar de pasturar-hi qualsevol animal que o fos salvatge i autòcton. D’aqueta manera per manca de depredadors forans, molts petits ocells han pogut sobreviure, ja que com no hi ha arbres han de niar al terra, serien presa fàcil per molts depredadors el ocell mes petit de les illes es el Cobbs wren, molt semblant al nostre cargolet, la major part d’animals estan relacionats amb l’aigua.
*Tussac
[Poa flabellata]; es una gramínia que fa grosses i altes mates cobreix una persona sobradament, entre mig fa camins per on s’esmunyen el pingüins, generalment el de Magallanes. Però la sorpresa es que també hi ha elefants marins allà ajaguts sort que no en fan gaire cas de la gent. Prop del assentament hi ha una zona de dunes on hi creix una planta de la família de les compostes Sea cabbage [Senecio candidans]. Creix únicament en llocs de sorra. Com sempre fa vent, també ha plogut i fa fred

Saunders - Sea lion island

2010-12-16T18:19:00.009+01:00

7e dia; SAUNDERS – SEA LION. Al matí l’avioneta ve a buscar-nos fem escala a Pebble, Stanley i a la illa de Bleaker al final prop de mig dia arribem a Sea lion quasi a l’hora de dinar, a la tarda anem a veure elefants marins són prop de l’assentament, al igual que una colònia pingüins de corona blanca. Els de Magallanes com que fan el niu excavant la terra, es tot ple de forats. Aquí es sopa d’hora L’allotjament d’aquesta illa es gairebé un hotel regentat per la Sra. Jeny, amb 4 persones de servei Es tot el personal que viu a l’illa, de Agost fins Abril la resta de l’any es tancat. Consta de 8 habitacions dobles dues sales d’estar i menjador. Es molt acollidor i còmode. A l’assentament no hi ha res mes que això el de mes es erm. A la foto el Nycticorax niticorax ssp falklandicus. que es troba tan vora mar com als tolls d'aigua sempre que hi haguin peixos. Aquí es normal trobar una gran platja de sorra finíssima i blanca on si passegen el pingüins amb tota tranquil•litat. Aquesta nit ha fet un vent com mai el matí ha afluixat però ha plogut a l’avioneta no ens mullàvem.

Saunders island

2010-12-15T20:00:00.005+01:00

6e Dia; ILLA DE SAUNDERS
Aquesta illa te molt per veure, el problema es massa gran i impossible fer-la a peu, però tot i això cal fer el que tens més a ma. Sembla que no camines i de seguida has fet 5 h. de camí, molta estona observant flors, rocs, terra i ocells. Totes les illes estan plenes de rierols i petites llacunes el que representa un terra molt humit. El que fa que el sòl estigui format per torba*. En molts llocs ja ha desaparegut i en suren la terra primigènia i els rocs.
El matí mes trekking segueixo per la vora el mar, intentant trobar alguna cosa que no sigui ocells o xais, hi ha un parell de platges que es veien des del mont Rookery, per fer uns bonics paisatges, i algun nou ocell tornada a la cabana. A la tarda ve el Land Rober a buscar-nos per anar al assentament així ser prop per canviar d’illa.
Per fer temps anem a fer fotos d’albatros en ple vol, difícil molt difícil, són massa ràpids.
*La torba és un material vegetal fibrós de color negre o marronós format en un medi anaeròbic i saturat d'aigua. S'origina a partir de l'acumulació i descomposició de material vegetal en una torbera on la descomposició i humificació de la matèria orgànica és molt lenta i es tracta del primer estadi geològic de la formació del carbó. Conté aproximadament un 60% de carboni, un 35% d'oxigen i un 5% d'hidrogen. L'origen de tots els tipus de carbó, i per tant també de la torba, és a través de la descomposició, per via anaeròbica, de les restes vegetals enterrades pels sediments. En la part més superficial, estant ja aquests residus vegetals afectats per la descomposició anaeròbica, la lignina i la cel•lulosa que formen part dels teixits vegetals es transformen en torba. La torba es considera que és un carbó cenozoic o, dit d'una altra manera, un carbó actual. Aquesta mateixa torba si en el transcurs del temps, a través de l'enfonsament produït pel conjunt de canvis fisicoquímics que sofreixen els sediments des que es dipositen fins que formen una roca coherent, quedarà més compactada i escalfada i es transformarà en lignit. (extret de viquipèdia) mes endavant tornarem a parlar-ne, si mes no del usos.
No cal dir-ho fa vent, però fa sol

Saunders island

2010-12-14T19:20:00.005+01:00

5e DIA; ILLA DE SAUNDERS.
Vaig a fer alpinisme, el cim que hi ha sobre de la cabana, te 1384 ft 430 m no hi ha cap mena de camí, entre mig de diddle- dee* i falgueres* es fa la pujada l’illa es molt gran i muntanyosa, puig sols es veuen petites parts, amb algun bell paisatge tot i que el dia no es bo com sempre. Per la carena hi trobo roques, aquí ja diríem que es un dolmen estic buscant orquídies,
però la caminada no ha tingut recompensa, he trobat alguna flor però orquídia cap. Quan he arribat al refugi ha començat a ploure. En Joan te feina amb els pingus salta roques quan surten de l’aigua, a la tarda mes albatros
A la tarda ha fet força bo amb solet, el vent no era excessiu.
Aquesta illa te força varietat de flora la que em torbo a fer les fotos de;*Diddle-dee [Empetrum rubum] es un arbust de la família de les ericàcies, de 10 a 50 cm. d’alt molt abundós a totes les illes.
*Falgueres; n’hi ha de dues classes la Tall fern [Blechnum magellanicum] es grossa, la soca de la base es com les palmeres tota la planta es pot comparar amb el
margalló amb gros. I l’Esmall fern [Blechnum pena-marina] es petita i arrapada al terra cobreix moltes extensions de terreny, entre les pastures herba curta pasturada per ovelles i l’empetrum

Saunders island

2010-12-13T16:12:00.004+01:00

Dia 4; ILLA DE PEBBLE – ILLA DE SAUNDERS
Sortida amb el bimotor d’hèlix 20 min. de vol fins a la illa de Saunders, a veure albatros de cella negra (es l’estrella de la illa) baixant de l’avioneta al igual que Pebble ens espera tota la comitiva, pugem a un Land Rover conduit per la Sra. Susan, anem a buscar teca, la botiga regentada per la mateixa Sra. és un magatzem desordenat demanem ous i llet entre altres coses. La curiositat per anar a buscar els ous aixeca la tapa de la cabana de les gallines i agafa els ous, mes frescos impossible, al l’estona llarga es presenta amb una ampolla de ¾ de l. amb la llet, acabada de munyir? Amb el Land Rover ens porta lluny del assentament on hi ha una cabana*, al mig del no res, la zona s’anomena Rookery, amb una muntanya del mateix nom, això si amb totes les comoditats. El menjar ens el fem nosaltres, arribats arrangem les pertinences i cap a fer fotos. A la illa hi ha una important colònia d’albatros, de cellanegra [Thalassarche melanophrys] són preciosos, amb una ploma blanca sedosa. Entre albatros volant i covant, amb un munt de fotos acabem el dia. The Neck, es una altre zona que també hi ha una cabana, on espot anar a veure mes albatros i com no, pingüins. Es una zona entre dues platges. El Rookery hi ha 4 places i al Neck 8
L’illa de Saunders amb 12.400 ha hi viu la família Pole-Evans 6 persones les quals són propietàries de l’illa. On hi pasturen un munt d’ovelles, alguna vaca i algun cavall. El Sr. David diu que no mes es vendria l’illa si les Malvines/Falkland fossin Argentines.
*A la cabana hi ha calefacció, dues habitacions dobles, bany amb dutxa d’aigua calenta cuina, menjador i sala d’estar amb sofàs inclosos.
A part també podem veure alguns ocells rapinyaires i/o carronyaires, els noms comuns són en anglès per raons obvies.
1. Southern Crestet-caracara [Caracara plancus]
2. Striated Caracara [Phalcoboenus australis]
3. Chilean scua [ Stercorarius chilensis]
4. Turkey Vulture [Cathartes aura]

Pebble island

2010-12-12T16:58:00.001+01:00

3er; ILLA DE PEBBLE
Al•leluia fa un dia magnífic amb sol i vent fluixet, em anat a la part W. de la illa amb tot terreny a veure les colònies de pingüins el nostre guia i xofer l’Alan i propietari del lodge de la illa. Ens comenta l’historia recent la invasió argentina del ’82. Flors i les pedres de Pebble. Tot el dia en mig de pingüins, els excrements fan una forta ferum a peix de seguida saps quan t’acostes a una colònia. Ja n’hi ha de petits. Les colònies són lluny del mar on van a menjar, d’altres com l’emplomallat són damunt dels espadats i amb gran facilitat pugen per les roques, aquí el seu nom, en anglès rockhopper.Tornem a trobar una platja preciosa de sorra blanca amb la diferencia que el pingüins són per tot. La majoria Magallanes.Una flor la [Leucheria suaveolens] una composta que fa olor a vainilla, es endèmica de les illes i els seu nom comú es Vainilla daisy.
Les pedres de Pebble; em anat a la platja on es recollien, entre el que s’ha recollit i més no hi ha quasi res, se’n trop alguna esta prohibit recollir-ne però l’Alan en trop unes quantes i els hi fem una foto, els llibres es veuen pedres polides i maques, a la realitat són pedres normals, que s’han de polir durant 4 setmanes. Com que al lodge en ven en compraré en saquet 5 £
Tornem a lloc, es fa tard, sopar notes i a dormir.
Curiositat es fa fosc sobre les 23h però no es una nit tancada, podries caminar sense llum. Es fa clar a les 4 del matí o sia que per dia no has de quedar, el sol surt a les 4h 29m. es pon a les 20h 57m el dia més llarg es el dia 19 de desembre amb la sortida ales 4:28 la posta a les 21:09 tot un dia llarg, llarg

Pebble island

2010-12-11T17:43:00.007+01:00

2º dia; DARWIN - ILLA DE PEBBLE
Un petit bimotor ens recull al assentament* de Darwin (illa de Falkland est) i ens porta cap el nord a la illa de Pebble. On ens espera quasi tota la gent del assentament, no per res si no per que són el personal d’emergències controladors aeris i el que calgui. Pugem al vehicle un 4x4 i automàtic ens porten al assentament i casa d’hostes. I de seguida passem a l’acció a veure pingüins, fins a les 7 del vespre, a més com altres ocells. Trobem 4 classes de pingüí* amb un emplomallat albí. Després d’un munt de fotos tornem a lloc, a causa de la pluja.
Les pistes d’aterratge són de terra o herba, tot i això, l’en volament i els aterratges són suaus.
Hi ha una platja immensa de sorra blanca, que també serveix de pista pel cotxe d’aigües color turquesa
La illa de Pebble te 10.300 Ha i 6 habitants i moltes ovelles i cadascuna amb el seu xai. *Assentament per dir-ho d’alguna manera es el poble, amb la diferencia que hi ha 5 cases i dues són pel bestiar.
*Els noms en català, són extrets de Viquipèdia. Mes avall hi ha la llista de noms; Català, Científic i Anglès
Els avions que fan els vols interiors entre les illes es F.I.G.A.S. [faigas]
Relació de Pingüins a les illes Falkland (Malvines) a partir d’aquí farem sevir sols el nom en Català, això es referix a les illes que varem visitar. De reial també sen troba algun de despistat en alguna altre illa.
Pingüí reial (Aptenodytes patagonicus) King. sols a Volunteer Point
Pingüí de corona blanca (Pygoscelis papua) Gentoo. per tot
Pingüí de Magallanes (Spheniscus magellanicus) Magellanic. per tot.
Pingüí de cresta daurada (Eudyptes chrysolophus) Macaroni escassos sols a Pebble
Pingüí emplomallat (Eudyptes chrysocome). Rockhopper [salta roques]. Per tot

Falkland - Arribada - Darwin.

2010-12-10T16:33:00.001+01:00

Sortim amb 1h. de retard els números de passaports i targetes d’embarcament no coincideixen hi ha la poli a bord quan troben el sospitós ens deixen enlairar. Al arribar a l’aeroport de les Malvines, plovia amb un vent com no que tombava, el transport que tenia que portar-nos a Pebble no funcionava ens ubiquen en un allotjament al assentament de Darwin fem unes fotos quan el temps escampa sopar i adormir demà serà un altre dia.
Em canviat pets per merda el temps es igual o pitjor que a la patagonia.

Patagonia- Punta Arenas

2010-12-08T18:22:00.005+01:00

Dia 21; PUNTA ARENAS
Fugida de punta Arenas, via Santiago cap a casa amb tocada per la vaga de controladors
Comentari: quan de temps tenia aquest govern per solucionar el problema dels controladors? Era necessari optar per una mesura dràstica que pot portar a fatals desenllaços? Mai un govern democràtic pot aplicar la llei militar això demostra que tenim un govern que fa aigua per tot arreu, estem ben arreglats, política, econòmicament i mentalment, ens estan foten una empanada que no hi ha qui ho aturi. Quina confiança ens han de merèixer aquesta colla d’arreplegats? I llavors volen que anem a botar i una merda. Gracies, estic una mica mes descansat.

Patagonia- Punta Arenas

2010-12-07T18:21:00.002+01:00

Dia 20; PUNTA ARENAS
El mati anar a Puerto Hambre i a Fuerte Bulnes, el passat històric de la Patagonia.
Puerto Hambre:un intent del Rei Felip II d’Espanya per colonitzar la patagonia. Expliquen que van deixar-hi un destacament d’homes i la flota va anar a buscar teca. La teca era lluny pel que sembla i quan van arribar eren tots morts, de gana d’aquí el nom Puerto Hambre. Visca el rei?
Fuerte Bulnes: es una zona fortificada amb troncs drets com les millors pel•lícules del far west, amb les ases fetes e troncs i gleves d’herba amb església inclosa un lloc per visitar
A la tarda teníem que anar a la illa Magdalena a veure una colònia de pingüins però el capità del vaixell o va desaconsellar degut el vent seria impossible acostar-se a l’illa per tant en quedem en terra.
El vent diari juga males passades hi ha cop fins a 120 km/h

Patagonia- Punta Arenas

2010-12-07T18:17:00.002+01:00

Dia 19; PUNTA ARENAS
Res de res vaguejar per la ciutat i fer alguna gestió
El vent no para
Punta Arenas es una ciutat molt extensa com totes els edificis són d’una planta (ara en fan algun de més alt, no te un centre comercial massa definit, els carrers no hi ha passos de vianants i els conductors quan el seu semàfor es verd no miren prim arrenquen i ja esta i cops de botzina això si que els hi agrada.En temps anteriors era un port molt important ja que era el de més el sud, d’aquesta manera va agafar rellevància ja que tot el que anava a l’antàrtica passava per aquí.
L’aeroport és petit no cal anar-hi massa d’hora per agafar l’avió el transit aeri es molt fluid, es l’únic aeroport que connecta amb les illes Falkland (Malvines) es troba a 19 km de la ciutat,

Patagonia- Punta Arenas

2010-12-06T18:15:00.003+01:00

Dia 18; USHUAIA – PUNTA ARENAS.
Sortida de Ushuaia a les 6 del matí amb bus fins a Rio Gallegos, canvi de vehicle i cap a Punta Arenas, passar la frontera Argentina sense massa dificultat, al arribar a la Xilena passaports fer papers d’entrada i descarregar l’equipatge del bus per passar-lo per rajos x. Quina estona perduda. Reprenem la ruta carretera sense paviment de terra i pedra (ripio). Travessar l’estret de Magallanes per la zona més estreta amb un transbordador més carretera fins a Punta Arenas. Aclariment la carretera de ripio eren uns 60 o 70 km. no tota..
12 h de bus per 150 pesos Argentins
El temps ventós amb calamarsa.

Patagonia - Ushuaia

2010-12-05T18:13:00.003+01:00

Dia 17; USHUAIA.
De visita a un parell de museus ( casa del governador i la fi del món ciències naturals) a més de comprar algun record (pongo) i deambular pel fi del món després de Puerto Williams
Vent com cada dia amb calabruix sort que estem a finals de Primavera
La gent no porta paraigües,jo he preguntat el per que i em contesten que no guanyarien per paraigües amb el vent que fa, els hi dono la raó com no

Patagonia - Ushuaia

2010-12-04T20:42:00.001+01:00

Dia 16; USHUAIA – CANAL DE BEAGLE.
Navegació pel canal de Beagle, amb un gros, còmode i turístic catamarà, on s’observen lleons marins, corbs marins i al més lluny pingüins de Magallanes els mes petits i comuns de tots. Per veure els pingüins embarranquen el vaixell a la sorra i els animalons n’hi s’immuten es deixen fotografiar del tort i del dret. Ja satisfets tornem a port a mitja tarda passant per davant de Puerto Williams,ciutat xilena que aquesta si que realment es la més al sud de món però els xilens no en fan o no saben fer-ne tanta propaganda. també es va al far de la fi del món. preu
Diada de pluja i com no vent

Patagonia - Ushuaia

2010-12-03T20:55:00.002+01:00

Dia 15; USHUAIA.
Visita al Parque Nacional de Tierra de Fuego, fent el camí de la costanera, segueix el mar pel bosc i per vora mar on hi ha bosc espès amb diversitat de plantes.
Els arbres ñires i longas fan un nusos i en aquest nusos i creix un fonc anomenat pan de indio una raresa però surten en gran quantitat es comestible el anticshabitants de la zona yanomamis, se’ls menjaven a palo seco ara es fan en amanides. A mes hi em trobat dues espècies d’orquídia.
4h. De camí entrada al parc 65 pesos.

Patagonia - Ushuaia

2010-12-03T20:01:00.004+01:00

Dia 14; EL CHALTEN – CALAFATE – USHUAIA.
A les 8 del matí sortida cap El Calafate 240 km, 3 h. amb parada a la Leona lloc per comprar alfajores. El bus passa per l’aeroport on baixem i facturem maletes, com l’avió surt a les 6 de la tarda amb un tranasfer anem al Calafate, l’ultim tom per aquella zona. Un dinar i tornada al aeroport. El vol a Ushuaia dura poc mes de 1h.Arribada al fi del món amb fred i vent, això no para.
Observacions del Calafate:
Es una ciutat que es basa en un carrer principal i els altres radials com totes, com els edificis són baixos es molt extensa. Tot ple de botiges més que res records i d’aventura. Tant a Argentina com a Xile (Patagonia) les cases són iguals majoritàriament planta baixa algunes un pis

Patagonia - El Chalten

2010-12-02T20:14:00.005+01:00

Dia 13; LAGUNA CAPRI.
Sortida del Chalten al matí per fer una excursió curteta, fins tenir una bona vista sobre el cerro Fitz Roy, amb les geleres del seu peu. El camí com tots molt fresat hi passa molta gent, trams de graons que fa el pas més cansat, pel camí em vist un picot magellanic foto però de massa lluny es veu poca cosa. Abans d’arribar a la laguna Capri el sender volta per anar al mirador, un lloc mes elevat i net de vegetació, des de on es veuen diverses geleres i el glaç acumulat al cim de les roques. Per un altre camí baixa a la laguna Capri una bassa de considerable extensió d’aigües cristal•lines.
El campament Capri lloc per acampar i tornar pel mateix camí
A la tarda per fi em vist el cerro Torre fent amagatotis rere el núvols.
Em fet 10 km amb 4,5h a la tarda em tornat a trobar en Xevi i l’Adela venien del rio Electrico

Patagonia - El Chalten

2010-12-01T20:44:00.005+01:00

Dia 12; LAGUNA TORRE.
Sortida del Chalten cap la laguna Torre, amb uns camins molt trepitjats sense cap problema per seguir-los, la vegetació es molt monòtona, pel passant per diverses molleres, fins trobar el riu Fitz Roy molt ple no es d’estranyar amb el gel que hi ha per aquestes muntanyes. Arribats a la laguna fa una morrena amb cresta que separa la laguna de la resta hi feia un vent tan fort que era quasi impossible passar per aquella carena. Tornar pel mateix camí coxa que es fa pesada.
Em caminat 20 km amb 6 h.
El temps no millora vent i més vent, tornem a trobar el Xevi i l’Adela, venien de la laguna de los tres
Curiositat; Aquest poble, un dels més nous d'Argrentina puig data de la decada dels '80. Tenen el Canigó i la Senyera.
el Canigó es una estancia i la Senyera un restaurant, ambdós propietat del Dr. Domènech un català pioner de l’Antàrtica si menja un bife ( xuleton,vadella) boníssim i tendríssim.
Veure onejar la senyera en un lloc tan allunyat de casa cor pren a mes oneja amb llibertat i alegria. Parlant amb la gent de la zona no saben el que representa la senyera ni el que es Catalunya, per tant toca fer una mica de país i explicar cada cosa que es. Per cert queden sorpresos, tenen l’erroni pensament que som una mica raros i que parlant castellà aquí no podrien viure, unes quantes explicacions i sembla que queden convençuts evidentment coneixen el Barça pel Messi però li fan la pua per que a la selecció no fa massa diuen millor el Xavi.

Patagonia - E Chalten

2010-12-01T20:00:00.005+01:00

Dia 11; CALAFATE – EL CHALTEN.
Viatge en bus 280 km, que dona per molt. A la tarda ferm dos miradors el del còndor i el de l’àguila, amb unes vistes del llac Viedma i del Fitz Roy impressionants, l cerro torre es amagat per les boires, es una muntanya difícil de veure la seva importància es deu a que es una agulla amb el cim sempre cobert de neu.Tot i que es mes alt el Fitz Roy es dona més importància al cerro Torre, per la seva peculiaritat
Camí 6 km amb 3 hores.
Preu del viatge 75 pesos.

Patagonia -El Calafate

2010-12-01T19:36:00.005+01:00

Dia 10; CALAFATE I DIVERSES GLACERES. Avui el dia encara es pitjor. Pluja i més pluja, em seguit el lago Argentino amb catamarà per davant de diverses geleres. Upsala, Spegazzini, Perito Moreno. L’entrada al braç Upsala esta tancada per uns forts desprendiments, ara el icebergs barren el pas a la navegació, continua al Spagazzini una glacera que baixa d’una muntanya immediata, on el caos de gel amb escletxes i unes formes molt peculiars.. Navegant pel llac acaba al Perito Moreno, la més famosa de les geleres, unes parets espectaculars com el dia era rúfol la vista era pobreVa ploure tot el viatge però tot i molls les fotos no falten. Els viatges a les geleres, te diversos preus en funció del servei que s’agafi i del lloc on es vagui. Va dels 125 pesos Argentins als 350 amb això cal sumar-hi l’entrada al parc uns 75 pesos. El video esta filmat amb una càmera fotogràfica de 5 MB i un llac semblant al mar

Patagonia -El Calafate

2010-11-29T20:00:00.006+01:00

Dia 9; PERITO MORENO.
Una volta per les passarel•les davant el Perito Moreno, possiblement la glacera més visitada del món. Evidentment es espectacular una paret de gel enorme tan d’alçada com d’amplada. Un munt de gent corrent per les passarel•les intentant veure el mes espectacular que es uns despreniments de gel, sovint per molta estona que hi passis observant no passa res i quan gires l’esquena llavors baixa amb gran fresa, vam tenir la sort de poder fotografiar-ne un de força gros. El temps continua sent dolent rúfol i ventós molt ventós ha fet alguna ullada de sol però no per alegrar el dia.
Tornada al Calafate un tom sopar i a dormir.

Patagonia -El Calafate

2010-11-29T19:58:00.003+01:00

Dia 8; PUERTO NATALES – EL CALAFATE.
Sortida de Puerto Natales al matí en bus, cap el Calafate, arribada i prendre contacte amb el lloc. El bus tarda entre 5 i 6 hores en fer el trajecte, tot va en funció del que tardes en passar la frontera. Els xilens són molt tiquis / miquis, els argentins van més per feina, això sumat am un bus de 60 persones es molt de temps. A la tarda un tomb per El Calafate
El bus 12.000 pesos.

Patagonia - Puerto Natales

2010-11-29T19:55:00.004+01:00

Dia 7; PUERTO NATALES.
Amb un dia força ventós, plujós amb alguna volva de neu, el dia va ser de repòs vaguejant pel poble, passeig per vora el mar, passeig pel poble, passant el dia. Em tornat a trobar en Jordi i l’Eva. En un lloc venien artesania i la feien alla mateix
Puerto Natales es una ciutat petita la xile patagonica per anar a Santiago hand'embarcar el cotxe aquí o passar per Argenina. Gairebe tot es basa en un carrer els comersos restaurants, per menjar a ca la Magda menú i carta menú econòmic. es lloc obligat per anar a las Tores del Paine.

Patagonia - Torres del Paine - Puerto Natales

2010-11-29T19:51:00.003+01:00

Dia 6; HOSTERIA LAS TORRES – PUERTO NATALES.
Per anar a Puerto Natales, cal anar a Laguna Amarga, lloc don surt el bus, es pot fer a peu o amb un transfer, pagant. Nos vam decidir fer-ho a peu d’aquesta manera a part de fer temps gaudíem del país, ja no ve d’un Km. Pel camí trobarem unes llacunes al fons em el que semblaven uns flamencs i camp a traves vam arribar a la bassa i eren flamencs de lluny férem unes fotos. Prop de Laguna Amarga hi havia guanacs mes fotos a 2/4 de 3 sortia el bus que portava a Puerto Natales
A peu 7 km 2h. Llargues amb bus 145km més

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-26T01:57:00.006+01:00

OBSEVACIONS GENERALS.
1. Cal tenir en comte que el temps tot i no ser fred és ventós i poc o molt plou cada dia, si mes no per emprenyar, a l’hora de caminar cal portar una samarreta un folre i un gore, si fa calor t’ho treus i una funda impermeable per cobrir la motxilla.
2. Els refugis, es dorm en lliteres de 2x3 per habitació en alguns pot ser de 3x3 la gent està cansada i no fa gaire gresca, a les 7 del matí esmorzar. Si no t’encantes tens aigua calenta per dutxar-te. El menjar es el que hi ha no es pot ser massa exigent. Et fan anar descalç pel que unes xancles no hi són de més. Si no portes sac de dormir per una mòdica quantitat en lloguen. Per veure aigua de l’aixeta les begudes són caríssimes.
3. La parada al Alberge las torres espot suprimir i anar de dret a Puerto Natales això si o et fas portar ho camines 7 km més.
4. Hi ha cases que gestionen tot el que es refereix al parc, excepte l’entrada al parc que la cobra directament el govern hi s’ha de pagar en pesos Xilens. Excepte el Paine Grande la resta el gestiona: www.fantasticosur.com el Paine Grande www.verticepatagonia.cl L'hotel Casa Cecilia lloc confortable i gestionen tota classe de bitllets i entades cobren tan en € com en $
5. Preus en Pesos Xilens. X persona
Bus de Puerto Natales al Paine anar i tornar ................... 7500.
Entada al parc ............................................................. 15000.
Catamarà per travessar el llac Peheoe ........................... 11000.
Menjar a cada albergs .................................................. 45000.

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-26T01:50:00.004+01:00

Dia 5; CHILENO – BASE TORRES – HOSTERIA LAS TORRES.
Una nit esgarrifosa un vent com hom no es pot imaginar. Però cal assolir el nostre
objectiu arribar al mirador de las Torres del Paine lloc culminat de la caminada. Prenem camí ven en abrigats i amuntque fa pujada del Campamento Torres fins a la base el sender serpenteja per una morrena rocosa, les Torres del Paine estaven completament netes de núvols, pel que les fotos han anat a dojo.de baixada pelChileno em recollit les motxilles i em fet camí cap a la Hosteria las Torres, em arribat d’hora pel que la tarda em donat un vol per les immediacions on em una llebre grossa com un burro. Fantàstic
La caminada 16 km 6 hores.

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-25T01:48:00.003+01:00

Dia 4; CUERNOS – CHILENO
Com tots els camins pujades i baixades bon camí travessant forces torrents alguns d’abundosos, abans d’arribar a la hosteria les Torres hi ha una drecera, per anar al Chileno.Estalvia una hora de camí costerut. El camí passa per una zona antuvi cremada, de la que en queden restes per allà escampats, quan es troba el camí que ve de las Torres quasi be ets al cap d’amunt de la pujada sol queda una baixada per camí molt terròs. Per tercera vegada vam trobar el Jordi i l’Eva, de la Garriga que fan una volta per sud Amèrica de 10 mesos.

A la hora de sopar ens varem reunir amb uns altres catalanets en Xevi i l’Adela i de BCN ell bon coneixedor del Ripollès, junt amb l’Eva claca i a dormir el Jordi era al campamento Torres. Els dia plujós ventós molt ventós-
Caminarem uns 13 Km.

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-25T01:45:00.004+01:00

Dia 3; PAINE GRANDE – ITALIANO –BRITANICO – CUERNOS.
El camí fins el Campamento Italiano es planer i envoltat de flors vermelles de Notro (Embothrium coccineum) planta que la trobes tot el camí ara esta en ple esplendor. De molt bon caminar. Del Italiano al Britanico ja es més costerut 800m de desnivell a mes pedregós amb graons trams am un bosc de Ñires (Nothofagus antartica) precioses vistes de les glaceres del Frances. Al Campamento Britanico volta enrere i altre cop cap el Italiano d’aquí al Cuernos el camí estret pedregós i amb baixades plenes de mullena.

Pujant pel valle del Frances es va sentir un tro i com no feia bon temps pensarem ara ja la tenim a sobre, però no, un tros més amunt en una gran clariana sentim un altre tro i mirant cap el cim de la muntanya veiem baixar un gran allau, tinguérem temps de agafar la càmera i fotografiar-lo fou espectacular el cercle del Paine Grande te unes parets absolutament verticals amb una carrega de neu a sobre molt important i els allaus sovintegen.
Férem 24 km amb 9 h.

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-19T20:49:00.006+01:00

Dia 2; PAINE GRANDE – GLACIAR GREY – PAINE GRANDE.
El sender que mena al gla ciar Gray, es enganyós puig els mapes topo de la zona són a gran escala , i el relleu no es distingeix prou be i desdibuixa la orografia. El que pel mapa es un camí planer en realitat es un constant pujar i baixar. (3050m)Un cop al mirador fins el refugi Grey, les pujades són accentuades, un cop davant del gla ciar contemples un front de gel a no mes de 86 m. sobre el nivell del mar i acaba sobre el llac del mateix nom. Un llac d’aigües maragda amb un munt de blocs de gel surant per les aigües de totes mides. La vista sobre el cim principal del Cerro Paine Grande amb unes cornises grandioses penjant.
El matí el temps ha set força bo. A la tarda hora de desfer camí els temps ja ha set canviant i ennuvolat. Comences a trobar gent que de prop o de lluny seran els teus companys de viatge. Em trobat el primers catalanets que baixaven del Grey.
Pel camí es troben moltes flors entre elles una orquídia d’animals a part d’algun ocell petit poca cosa més.
Total recorregut 22Km 6h. Les distancies semblen més llargues.

Patagonia - Torres del Paine

2010-11-19T01:45:00.008+01:00

Començat el perible Patagònic. Sovint el més complicat no es moure’t per un país desconegut si no el que tindria que ser més fàcil, com són els aeroports i el equipatges. Cal donar les gracies al personal d’Iberia, per trobar els nostres encara que això suposes perdre l’avió , ens ubicaren en un altre set hores mes tard.

Dia 1; PUNTA ARENAS – PUERTO NATALES – PAINE GRANDE (Refugi)
Sortida de Punta Arenas amb bus, 3 hores de viatge fins a Puerto Natales. El viatge es distret a part de poder fer el son, es pot observar el paisatge, per veure un munt d’ovelles pasturant junt amb les cries (xais), es veuen nyandús, guanacs, oques, entre altres ocells. El paisatge es ampli i pla, però tot ballat amb fil ferro.
Dinar a Puerto Natales 2 menús 12€. Un altre bus i fins al llac Pehoe, el que es travessa amb un petit catamarà, i arribada al refugi Paine Grande. D’entrada el Paine es grandiós, una roca imensa.
les fotos quan arrivi a casa

Inici

2010-11-11T12:03:00.001+01:00

Viatge a la Patagònia
Vam començar a gestar el viatge a principis d’any. La raó que en Joan (el fill) volia anar a les illes Falkland (Malvines). Dient que amb la Dolors (la muller) podíem adelantar-nos a continuació es va començar la planificació, dels llocs on volíem anar, vam decidir fer el típic, Puerto Natales (Torres del Paine) Ruta W. El Calafate (Perito Moreno com no i Upsala). El Chalten fent un parell d’excursions. Tornar al Calafate i un vol fins Ushuaia, per visitar els confins de la Terra de Foc. A les tres setmanes tornada a Punta Arenas. Així ho van decidir i tot seguit mirar els vols preus amb els dies mes assequibles d’un dia a l’altre pot variar molt. Buscar allotjaments i fer reserves. Hi ha hotels que fan reserves pel pac que vols fer a la zona. A Puerto Natales prèvia petició fans les reserves per els refugis del Paine i els medis per anar-hi, a més de guardar el material que no necessites. Uns hotels sols demanen un núm. de targeta, altres un avançament 30% aprox. Els bitllets d’avió els comprarem a una empres de BCN que opera per Internet.
Vol de BCN a Punta Arenas escales a Madrid i Santiago de Chile.
Preu avió BCN - Punta Arenas (PUG) 1100€ per persona
Preu avió El Calafate (FTE)– Ushuaia(USH) 193€ p.p.
Canvi de parella la Dolors torna a BCN i arriba en Joan per anar a les Illes Falkland. Per anar a les Falkland hi ha un vol setmanal de Punta Arenas a Stanley, la capital. Seguidament vol cap a la illa de Pebble, seguit de Saunders i a Sea Lion la illa més al sud amb els últims dies a Stanley passats 15 dies tornem a casa.
Això es el resum del viatge cinc setmanes en terres australs, esperant gaudir de paisatge, flora i fauna per a mi desconeguda. Aniré detallant el procés a mida que tingui connexió a la xarxa. Com la informació que hi ha es força pobre pot ser servirà per algú que vulgui anar a la patagònia fent servir la meva experiència.
No donaré els nom del hotels puig cadascú te les seves possibilitats i exigències però si els preus estimatius. Igual que els viatges en autobús, que són força extensos i necessaris. Per tant ho deixo aquí fins la pròxima connexió al sud americà.

Fent carreteres

2010-11-02T18:25:00.003+01:00

Pista forestal
Les curiositats de la muntanya: quan hom esta gaire temps sense anar a un lloc, sovint t’emportes la sorpresa de que han canviat el paisatge. Aquest cap de setmana vaig anar a fer una des les meves rutes preferides, del pla de Prats Campelles cap a font Roja i coll Pan. Aquí la sorpresa, havien continuat la pista forestal que fins allà arribava, vinent del refugi de la Cubil. La curiositat es va apoderar de mi, puig vaig preguntar-me fins a on arriba aquesta pista. Per tal d’esbrinar-ho, emprenc pista enllà, hi ve sabut queda arriba a sota el cim de la Berruga. Es va fer tard per fer gaires coses més, per tant després d’arribar al Refugi de la Cubil vaig tornar pel camí on havia pujat.
Dit això la ruta de la Berruga, queda modificada des de sota la Berruga fins coll Pan. Si mirem la part positiva abans el camí era dificultós per que no era ven definit calia seguir el talla focs, ara sols pots enfangar-te una mica més
Apa salut i pistes

CONSIDERACIÓ

2010-10-11T16:56:00.000+02:00

Travesses

Barraca de Tirapits

Les travesses són el camins que uneixen dos o més pobles i no tenen resultat circular, per tant ens caldrà tenir un mitja de transport alternatiu o transport públic no sempre hi ha dos llocs ven comunicats. Avui molt pobles estan comunicats per bus, altres només el dissabte. I altres mai. Una de les travesses més concorreguda i més mal comunicada és Ull de Ter - Núria. Setcases Vall Ter no hi ha medi de transport.

Fa anys la unió entre dos pobles eren unes bones cames, no calia fer esport.

Muntanyes del Ripollès; Baell - Campelles - S, Antoni -Ribes

2010-10-10T19:39:00.008+02:00

El Baell – Ribes; per Campelles i S. Antoni
Sortida de davant de l’església del Baell, seguint la carretera que porta a Campelles, es passa per sota el dipòsit d’aigua, fins els plans dels Plaus. A la meitat de la recta de la carretera, a la dreta hi surt una pista forestal, la pista es un camí evident (marcat en tot moment amb pintura groga), d’aquesta pista en surten diferents ramals que porten al camps.
Baixant sempre en direcció al torrent, encara que en un moment sembla que el camí vulgui tornar a pujar. S’arriba a la casa molí de Can Coll, abans de la casa el camí puja un marge per no passar per la casa, torna a empalmar amb una pista encimentada travessant el pont cal seguir la pista fins a Campelles.
Seguint la carretera que va a Ribes fins la sortida del poble, ens posem de cara al Puigmal, seguint el carrer fins la segona travessia, en un pal de llum hi h la marca grog.
Seguint l pista forestal de poc us pel mig de feixes i boixos arribem al coll de la Casassa, on es trop la pista encimentada que va a S. Antoni la que seguim fins el cim del turó amb l’ermita i les antenes de telecomunicacions.
Passant pel costat de la font sector N. De l’ermita el camí fa un petit descens, fins un pal informatiu, anirem cap el mirador de Ribes, es a pocs metres (200) arribat al mirador i fent un cop d’ull tornarem pel mateix camí fins el pal informatiu i per l’esquerra començant el descens cap a Ribes, es un camí únic pedregós sense pèrdua baixa fent curtes marrades es fa llarg abans no arribes a Ribes.
Anem fins l’aparcament davant del Condis on em deixat un cotxe.
Tècnica
Desnivell. -322 m
Dificultat. Fàcil
Distancia. 6.8 Km
Durada. 3.5 h.
Època. tot l’any.
Recomanacions portar aigua

Curiositats.

Aquest camí pot ser un substitut de la travessa Campdevànol – El Baell - Ribes.

El Baell; petit nucli urbà depenent de Campelles dedicat generalment a la ramaderia. Abans a la agricultura en general, Patates, blat, civada i farratges. Actualment el hi ha poques cases habitades de nadius són gent forana, que han construït les seves cases.

Can Coll; casa de pagès, antic molí situat al peu del torrent de Font Roja, que neix sota Coll Pan i deixa les aigües al Freser al costat de la metzinera d’Angelats, a partir d’aquí torrent de Can Coll

Campelles; petit i pintoresc poble amb unes vistes que van des del Puigmal a tota la plana de Vic, amb una església del Romànic tardà molt modificada amb pocs vestigis del deu origen. Moltes cases de segona residencia.

S. Antoni; ermita situada sobre un puig, com en molts pobles de la comarca, el dia del patró 13 de juny si fa un aplec amb una gran paella d’arròs. (possiblement la precursora de moltes contrades) malauradament hi han florit les torres de telecomunicacions com si fossin bolets.

Pel camí trobem fortificacions de la línea dels Pirineus, una es al costat de la pista entre Campelles i el coll de la Casassa, l’altre es el mirador de Ribes, una gran fortificació que aguaita tota la vall i quasi tot el poble de Ribes, apart de tenir una panoràmica excepcional de les muntanyes l’envolten.

El bosc es molt canviant des de pi roig, roure, freixe, trèmols. Els arbustos majoritaris arç negre, esbarzer i boix.

Muntanyes dels Pirineus - el Canigó

2010-09-07T17:37:00.006+02:00

EL CANIGÓ
Sortida de Campdevànol cap a Puigcerdà, passant la frontera fent Montlluís Vilafranca i Prada. A la sortida de Prada en una rotonda hi ha una direcció la que tenim que seguir, els Masos i Villerac. Aquí comença la pujada per una pista forestal de 22 Km fins el Refugi de Cortalets. Sota el Refugi hi ha un aparcament. 3h. Llargues de cotxe
S’inicia l’ascensió als 10 min. De pista es troba el refugi de Cortalets anant a ponent hi ha les marques blanques i vermelles de GR 10 al poc tros es el pla dels estanyols, fent una petita pujada s’arriba a la font de la perdiu. Cal deixar el GR puig va a Vernet, però les marques persisteixen ara són franges grogues. Ara el camí es una pujada constant no massa dura però puja incansablement, fins el pic Jofre on ja veiem el cim de la pica, arribant a la portella amb una excel•lent vista i una bona caiguda a la canal que hi ha sota tot i essent l’agost hi havia una gran congesta. A partir d’aquí el camí es un pedregam, però com que puja fent giragonses no es fa gens dur i de sobte hom treu el cap al cim de la nostre muntanya mítica.

TÈCNICA
Desnivell . 600 m.
Dificultat. Fàcil
Distancia.
Durada. 2h pujar
Època. Millor quan no hi ha neu.

CURIOSITATS.
El Canigó es la muntanya amb les millors vistes (diuen de dues vegades no he tingut mai sort, sempre he trobat boira) però la referència es que amb bon temps la veus d’arreu. El refugi de Cortalets es guardat es un xalet prou bonic, a les immediacions es permès fer-hi foc. Al davant i a un extrem del refugi hi ha una aixeta amb aigua prou fresca. La font de la perdiu proporciona l’aigua al refugi val mes sortir de Cortalets amb aigua.
A la nit des de Cortalets es veu tota la plana del Rosselló ven il•luminada.
La sortida de sol la vaig fotografiar des del ras de Prat de Cabrera, tot i que algun pi feia la punyeta.
Del Canigó no tinc imatges he perdut l'arxiu

Sant Miquel de Cuixa.
Visita a la abadia romànica, benedictina del segle X. Consta de planta de tres naus, un .absis central i dues absidioles. Amb un claustre reconstruït, i capitells que cal destacar, pel seu gran treball. La cripta es grandiosa. I arcs de ferradura preromànics. El campanar es llombard, amb finestres geminadesEl que més copsa són els encofrats, existents que després d’una discussió amb el pare que estava a l’entrada va dir que eren del tot originals, inclòs que els romans ja ho usaven. Ve cal una visita.
Sant Martí del Canigó.
Al mateix temps aprofitant el desplaçament també cal visitar l’altre símbol del
Romànic català. Sant Martí del Canigó. Segle XI restaurada gairebé del tot sols la cripta es salva de la destrucció i l’espoli. La part visitable es mes petita que S. Miquel, però es un reducte del romànic català de primer ordre.Per accedir-hi cal deixar el vehicle a Castell passat Vernet. A partir d’aquí cal pujar a peu per un camí en cimentat, a més de mig camí hi ha la petita església romànica de Sant Martí Vell en un petit planell sota el camí

Posets

2010-08-19T18:22:00.000+02:00

Pujada al Posets, celebració del 50 aniversari de Grup Excursionista de Campdevànol, 18 i 19 de juliol 2009
Sortida de Campdevànol amb cotxes particulars el dissabte de bon matí, amb el

vehicle fins la cascada d’Espigantosa. I pujada fins el Refugi Àngel Orús, on ferm nit amb molta més gent de totes bandes, després d’un sopar de mongetes seques estofades ( Gasos) a dormir mirant qui més roncava
Al matí després d’esmorzar una mica 2/4 de 6 motxilla i amunt que fa pujada, amb
gresca i patiment. Al arribar a la canal fonda vam trobar la neu possiblement va ser una sort puig la pujada,va ser més fàcil per la neu amb grampons que per les pedres. Com que no tothom portava grampons uns quans es van quedar, la resta posar ferros i amunt, la congesta estava partida, per tant treure ferros rocs amunt fins l’altre tros de congesta tornar a posar ferros fins el Collado del Diente. Desprès de patir força per les tarteres a arribem al cim cansats però contents fotos descans i menjar
una mica i tornar de baixada.

Un altre cop a les congestes ja valents alguns baixaven sense grampons, la neu ja s’havia estovat un xic, tombada per aquí i rebolcada per allà deixarem la neu enrere. Al travessar el rec pararem una mica per fer una infusió colombiana o peruana, certament fora reconfortant no se quins ingredients portava.
Del refugi Àngel Orús fins la cascada d’Espigantosa es fe certament pesat no arribàvem mai mes a baix. Sobre les 5 de la tarda veiem el cotxe !Al•leluia!
Curiositats Tot el personal de Campdevànol no vam caber a la mateixa habitació, en Joan, la Mari i la seva filla Anna van dormir en un altre lloc al matí en Joan es cagava en tot un roncaire no l’havia deixat dormir de tota la nit, estava aixafat al començament per que al arribar al Collado del Diente diu pugem al diente? cosa que jo em vaig negar ja no estem per aquestos “trotes”
Jo em vaig quedar a Benas no fora capaç de agafar el cotxe i tornar, com feren alguns em vaig prendre uns dies per fer una mica més de muntanya

Qui són aquesta gent?

2010-07-11T18:44:00.001+02:00

Gestiono dos blogs eminentment culturals i dedicats a la Comarca del Ripollès. No són ni de bon tros politics. Però les coses sovint canvien, i fan entrar en un estat de gran decepció. Per tant tinc l’esperança de no tenir de tornar a tocar el tema (sóc optimista je je je.).
Tinc de parlar del Tribunal Constitucional (T. C.). Per molt juristes que sian, no tenen cap dret a revocar el que ha votat un poble. Si haguessin set persones una mica no gaire delicades l’haurien declarat totalment constitucional puig havia passat per les tisores las Cortes Españolas, però l’afany de protagonisme dels uns i altres porta a situacions molt, molt desagradables.
Posant-se amb el tema Nació. (Nació comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, , ja però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fisonomia pròpia diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies). Definició segons Enciclopèdia Catalana.
Que som una nació es evident, que si el que no tenim es estat i l’estatut no diu enlloc que Catalunya es constitueixi com estat. Els hi agrada fer bullir l’olla.
La llengua es la que hi ha, i així com em resistit duran, anys i panys els embats espanyolistes, amb fermesa i ganes resistirem. El nostre mal ha aset que em estat massa permissius. (si tothom hagués set com la meva avia, que no deia ni mot amb castellà, tot pegat seria molt diferent).
El que fa més riure és això de [la España indisoluble]. Tornem allà on deien, una, grande i libre. Quina por els hi fa si forméssim un nou estat dintre la Unió Europea? No estaríem tots més tranquils? Uns hauríem deixat d’emprenyar. I els altres que els emprenyessin. España es la madre patria. Però per Catalunya el que ha estat ha set una mala madrastra o mairastra que per fer un símil ens ha tractat com a la ventafocs. Si els tractes fossin altres, possiblement les coses haurien anat millor, tant per els uns com per els altres. I els catalans ens sentiríem potser més espanyols. Sempre han set més i més ven armats, amb els deliris continuats de forta els tancs al carrer.
Estem en plena eufòria futbolística darrera d’això l’estat espanyol hi amagarà moltes coses, com la quantitat de diners € que sortiran de les arques del estat o sia nosaltres per l’esdeveniment, entre pitos i flautes, desdoblaríem la via de BCN a Vic, això en temps de crisi amb aquestes collonades podem gastar el que calgui, tot sia per portar el pavelló ven alt encara que la Comunitat Europea ens tingui que intervenir, pobres miserables.
Els partits polítics catalans també tenen molt que desitjar, són incapaços de tenir una ferma unitat uns per la dependència amb en el PSOE i els altres per afany a protagonisme, estem perduts. Quan de temps tindrem que rossegar l’os?
El govern actual ens ha pres el pel, moltes bones paraules moltes rialletes, però el problema es que el recanvi previst de govern l’home de la barba no dona la talla ni econòmicament ni políticament.
Som una nació, nosaltres decidim.

CONSIDERACIÓ

2010-05-11T18:05:00.000+02:00

Rutes familiars:

Sant Grau i Campdevànol pujant a Corones

En aquest apartat s’ha buscat una sèrie de camins adequats per anar amb quitxalla sempre i quan caminin un mica. Poc desnivell i curta durada, cap mena de dificultat i quelcom per visitar i conèixer, o solsament per fer un tom i estirar les cames.

Caminar es fer salut, però cal posar-hi la voluntat de fer-ho.

CONSIDERACIÓ

2010-03-11T18:04:00.000+01:00

Rutes de mitja muntanya:
El castell de Mataplana

Les rutes aquí esmentades, són camins que no excedeixen els 2000 m. d’alçada, encara que poden tenir certa dificultat. Al Ripollès sempre es mitja muntanya amb recorregut entre rouredes, pinedes i fagedes, veient velles esglésies romàniques.

Caminant també es fa cultura, aquí la prova

Muntanyes del Ripollès- Pla de la Tomba

2010-02-02T16:07:00.009+01:00

CAMPDEVANOL- LA VELLA (pel pla de la tomba i coll de casals).

Sortida de davant de la zona esportiva i travessant la N152 pel semàfor.
Pel costat de la carretera, cap la colònia del Molinou, colònia de Pernau al final de la recta travessem el canal, i el riu pel pont som a la casa de Rotllan la pista va pel mig de les edificacions cap el (N), deixant un portal de ferro a la dreta, continuant en la mateixa direcció fins passar la via del tren per sota. La pista va pujant seguint l’orografia del terreny, fins trobar les marques grogues que venen de Campdevànol. Cal continuar per la pista fins un revolt amb uns indicadors, que diuen el camí a seguir. Ara es un estret i dret corriol prou ben marcat amb groc que porta al pla de la Tomba Dalt el pla el camí gira al W. de pla amunt pel mig de una roureda, amb boix i avellaner surt a la pista que havíem deixat ja a Sant Pere d’Aüira. Seguint la pista forestal (GR3). El GR gira al N. la pista ara va de baixada, ja un tros avall una pista va al E. (sota del nostre camí), fa unes marrades fins convertir-se en sender en un vailet es troba un altre camí que cal seguir cap W. surt a coll de Casals. Al mateix coll hi ha una bassa d’aquí surten 3 pistes: Al S va al Casals sobre la carretera de Gombrèn. Al W al barri de Pruners i a l’Empalme carretera de Gombrèn, ambdós casos cal baixar pel camí Ral. Al E. es la que cal seguir, es una pista en desús, ja herbada i el pins entre altres la deixen com un ample camí, fa marrades per perdre altura. Fins arribar a una confluència de torrents, però es evident cap on cal anar. Fins trobar la pista ja mes usada, s’ha de seguir un bon tros, al marge esquerra hi ha un vailet. En un planell el vailet deixa la pista i nosaltres també, ( si es continua per la pista va al Vedre carretera de Gombrèn) en el sentit contrari de la marxa hi ha un petit i brut corriol que baixa al torrent, travessant el torrent el camí surt a una altre pista poc o gens usada seguint-la força enllà es passa per sobre la casa del Niubó, passada la casa, un camí surt per la esquerra (tub d’aigua) que porta a canviar de clot, seguint la pista al N. poc tros, travessant el torrent sovint sec, pista i a la Vella. Aquesta zona esta descrita a rutes familiars 01 la Vella fent-la al reves. Torna a Campdevànol, sols cal travessar qualsevol dels ponts per anar la N152 i a la zona esportiva.

Tècnica.

Dificultat: fàcil
Desnivell: 408 m.
Distancia: 16.5 Km.
Durada: 4,30 h.
Època: tot l’any

Curiositats.
Rotllan casa de pagès; una casa pairal ara es dediquen al engreix de bestiar. Es una propietat privada no diuen res per passar, per tan cal respectar els fils i els animals que per allà pasturen. L’estació de l’Illa. Darrera la casa de Rotllan hi ha una estació de tren ara en runes. Fins a finals dels anys 60 segle del passat, a les colònies de l’Herand i Pernau i vivia una quantitat significativa de gent com altres estacions anomenades “apeaderos” el tren i feia parades freqüents. A més carregaven el tren amb el ciment que es produïa a prop.
El pla de la Tomba, un excel•lent mirador dels Pirineus, i la vall del Freser. Situat sobre del pont de la Cabreta. Amb uns panells informatius que indican situació, de muntanyes i pobles.
Passat el pla de la Tomba sobre el camí hi ha unes vaumes que poden servir d’aixopluc en cas de mal temps. Es freqüent veure algun cabirol, al mig de la roureda.
Sant Pere d’Aüira ja ha estat esmentat en altres rutes que passen per aquesta Església.
El coll de Casals, nom orogràfic, la casa de pagès rep aquest nom per raons evidents. Llunyana i solella, situada a la part alta del coll, mirant al S. ara es una ruïna, però conserva les façanes.

Pessebre Costa Pubilla

2009-12-13T18:30:00.010+01:00

Portada del pessebre al cim de Costa Pubilla.
Un pastis de brioix muntat dintre una caixa. El pastis del 50 aniversari
Com cada any el Grup Excursionista de Campdevànol, per celebrar el Nadal s'ha fet la pujada del pessebre al cim de Costa Pubilla (2045 m.) el primer es va portar el 1963 i s’ha fet continuadament any rere any. En van 48 anys. Amb una gran afluència de gent de Campdevànol, Ripoll. Em fet l’ascens al pic. Sortida amb cotxe de Campdevànol fins les Viles Xiques, i a peu al cim esmorzant pel camí. Un cop a dalt i feta la col•locació del pessebre, em fet un piscolabis de carquinyolis i vi dolç per tothom, amb les fotos corresponents. Em gaudit d’un temps excel•lent puig feia un bon solet, amb una temperatura suau, per l’època de l’any que som. Em pogut tocar neu, poca però en algun recó s’havia acongestat, estava completament gelada.
Un comentari a fer: hi ha quitxalla que els pares els esperonen a llevar-se matí per fer muntanya tot i el fred, però segueixen, el que més sorprèn es que hi ha jovent que són poques les influencies patenes que poden rebre que també hi eren, sobre tot noies. Donem un vot de confiança amb aquest jovent, que a ells el hi toca fer el relleu.

Muntanyes del Ripollès- Campdevànol- Sant Martí

2009-12-10T16:46:00.004+01:00

CAMPDEVÀNOL – COLL CLARELLA – ST. MARTÍ - ST. GRAU – CAMP.
Sortida de Campdevànol zona esportiva, costat de la carretera, en direcció al Molinou. Arribat aquest punt cal travessar la carretera, també el torrent, passant per sota la casa del Molinou, seguir la pista fins el final, Tres Torrents. (es el mateix que la ruta 2 per l’altre banda de torrent). Al lloc on s’ajunten els dos torrents, un ample camí va al N. Cal anar a l’esquerra agafant un petit sender (fita), puja per mig solell sempre fresat fins al final però la manca de camí fa seguir pel tros més net, fins trobar el que ve del Coll de Clarella o de la Salina el camí puja ven fressat i rocallós fins a un petit coll, Panxa Blanc, allà trobem un ample camí de ròssec, que arribat un bon tros avall gira i podem continuar de dret per un estret i planer camí. Passant per una bassa, (font de la roca) arribem a una carena des de on veiem St. Martí, dues cases en ruïnes cap on ens dirigim. Trobem una pista, la qual seguim passant pel costat d’una pedrera, fins un coll (Coll de St. Grau) on hi ha una taula rodona al costat de la qual hi ha unes marques, triangles grocs, utilitzades pel Grup Excursionista de Campdevànol, aquestes marques es troben en molts llocs al voltant de Campdevànol, seguim i ens porta al cim d’un turó on trobem una petita església, St. Grau (foto), aprofitem per fer una visita al Sant. Al seu davant surt el camí de baixada, que al mig d’unes alzines, baixa fins trobar el fil que s’ha travessat de pujada, en comptes d’anar sota la casa del Molinou, cal anar a l’altre banda de torrent per l’obaga, un cop travessada la cadena i abans d’arribar a la carretera, a l’esquerra surt un corriol que passant pel mig de Roures pins i boixos, porta a la zona esportiva.

Tècnica.
Dificultat. Fàcil per tothom, com sempre cal un bon calçat, i aigua, mai i és de més.
Desnivell. 7.85 km
Distancia. 280 m.
Durada. 2h. 30m.
Època. tot l’any.

Curiositats.
La casa del Molinou, tenia dues vivendes la del amo i la del masover i una església dedicada a Sant Martí del S. XVII amb cementiri particular. Gairebé sobre la colònia de Pernau. A més de gran extensió de terreny, Casadesus, Cal Menut, Baubs, Clarella i Sant Martí de Baix, eren de la propietat, amb totes elles amb llogaters, pagant anualment en especies. Pollastres, gallines, algun porc i part de la collita.
Abans les propietats passaven d’hereu a hereu, (la resta s’emportava el la dot) ara la cosa ha canviat i cada fill s’emporta la seva part, d’aquesta manera les grans propietats queden disgregades.
Sant Martí Vell, ara actualment hi ha dues cases en runes, Sant Martí de Baix, sols en queda una paret. Cadascuna d’elles tenia una font. Sols raja la de Sant Martí de Dalt, al costat del camí de Saltor.
Sembla que aquí hi havia l’antiga vila rural d’Animancies, documentada des del 890. Quan feren la pista, es descobrí el que sembla ser un cementiri, pels ossos que en sortiren.
St. Grau és una petita església de tradició romànica documentada, al any 1360, reedificada al segle XVII i renovada a mitjans del segle passat pels propietaris de Molinou. Cada any a mitjans d’octubre, s’hi fa una Missa amb força afluència de gent.
Al turó de St. Grau, hi ha una petita colònia d’alzines, poc freqüent en aquesta zona.
Caminada amb moltes fonts i poca aigua.

Muntanyes del Ripollès- Campdevànol - Campdevànol

2009-12-10T16:41:00.005+01:00

CAMPDEVÀNOL - PALOU – CAMPDEVÀNOL. (pel coll de Clarella i Coll de l’Erola)
Sortim de l’aparcament sobre el riu al costat de la N 152 pel costat de la carretera, en direcció al Molinou. Arribat aquest punt la creuem i seguint per una carretera de carro arribem a les Fontetes on creuem un petit reg i un ample camí que ens porta fins un pla. Aquest camí baixa cap el torrent i el creua, torna a trobar una pista, que travessant el torrent continua fent camí fins tornar a trobar el riu.
A l’altre banda, al mig d’una tartera puja un sender, que sense deixar-lo, amb alguna fita, fent pujades i baixades, ens porta al coll de Clarella o de la Salina.
Travessem el coll cap el SE. on hi ha un petit corriol va a la pista que porta a la casa de Clarella, cal anar pista amunt, aquí seguint la pista de l’esquerra, que va fis sobre la casa de Casadesus, en un petit coll, a la dreta hi ha un filat (vailet) amb una tanca cal travessar i continuar per la pista fins el coll de l’Erola on queda morta.
Una mica abans d’arribar al coll pujar a la carena fita (si s’ha arribat al coll recular per la carena) fins trobar un sender que baixant per mig de roures, va a la casa de Palou, el camí es ben evident.
A la casa de Palou, al SE. s’intueix una pista ja molt herbada, cal seguir-la, va en direcció al torrent, fins trobar unes saleres*, ara ja cap W. uns metres més avall la pista es encimentada, surt al pla dels dipòsits municipals d’aigua. A partir d’aquí es pot baixar al poble seguint els dos sentits, de la carretera del Castell. A la dreta s’entra al poble pel pont de la farga.(lloc de sortida) Per l’esquerra, seguint la carretera fins el revolt que hi ha una casa sobre, el carrer va de baixada, passant per davant de cal Bernat (casa verda) baixa al poble, al barri del raval, passant el semàfor tornem a ser al lloc de sortida

TÈCNICA.
Dificultat: fàcil, familiar
Desnivell: 269 m.
Distancia: 9,3 km.
Durada: 2 h. 45m.
Època: tot l’any

Curiositats.
Les Fontetes de Sant Grau, hi ha una font que no raja, gaire mai, i quan ho fa l’aigua no es massa bona. Sobre la font hi ha un pla.
Els tres Torrents, en realitat són dos el que baixa del coll de Clarella i el de l’esquerra de la font dels capellans, un tercer és més amunt,el que tenim que travessar passada la tartera.
Les fites sols són en llocs on hi ha més d’un camí. El coll de l’Erola es sense cap mena de dubte el lloc, on te una millor vista, la resta de la caminada solen ser clots, passat el coll de Clarella, es veu Sant Amand, sobre Casadesus, es veu el Castell de Milany.
Baixant del coll de l’Erola es veu una senyera que oneja en un cim, (puig de la Bandera). Quan el ven la desfà i s’espatlla es canvia per una de nova.
Palou, casa en runes, l’intentaren refer-la temps enrere, si es treu el nas als baixos de la casa, es pot comprovar que te una volta típica catalana, aguantada per un gros pilar al mig, com moltes de les antigues masies d’aquestes contrades. Però no s’ha acabat de tirar endavant. Tenia una vista panoràmica del poble. Ara els camps de conreu de sota la casa són una roureda, tapant tota la vista. A més de tenir una gran torre elèctrica davant de la casa.
S’ha optat baixar pel barri del raval, puig es un dels llocs vells i encara habitat del poble. Seguint la pista s’arriba al lloc de sortida
També es pot sortir de davant el camp de futbol.
* Saleres són unes pedres generalment grosses i planes, que es feien servir per donar sal al bestiar, ara es fan sevir altres mètodes com la sal en pastilla, i estacada a un arbre, així el animals la van llepant.

Muntanyes del Ripollès - la Berruga

2009-11-23T17:15:00.003+01:00

La sortida es del refugi de les Planelles ( Montgrony).
Es comença seguint la pista fins Coll Roig. A llevant del coll hi ha una fita quadrada de terme, aquí s’inicia un sender al principi un xic de mal seguir, però passats el 50 m. es l’únic a seguir, puig la resta es vegetació. (hi ha marques vermelles).
S’arriba als plans de Monegals, que cal travessar sempre al E. fins trobar una pista (ve de Pardinella) seguint la pista E. fins que s’acaba al pla de Faners. Aquí comença una pista camí que va marxant planera, quan arriba a un altre pla sobre el single, en un roc hi ha una pintada, amb un angle de 330º de brúixola, ens encara a una petita carena on hi ha alguna fita, amb tendència anar N.NW. fins trobar un xorranc el que cal seguir un quants metres, en una clariana, tornat cap W. es troba el cingle amb unes pintades, a partir d’aquí el camí ja es fresat i fa de bon seguir. Quan el camí es difumina podem pujar dret amunt i se surt al cim de la Berruga. Seguint al W. per un tallafocs baixa fins a Coll Pan, enant el camí de la vessant S. cap a Coma Ermada, un cop al ras seguir de pla travessant el torrent sec, anem a buscar el camí que baixa de Costa Pubilla. Un cop trobats els plans, cal anar sempre pel cantó E. de la carena sovint travessarem unes roderes, fins trobar una fita que porta a un corriol cap el Coll de les Eres, i el torrent de la Vaca Morta, el corriol va sempre per el cantó esquerra i una mica amunt del torrent, arribant així a la pista on em començat cap el refugi de les Planelles.

TÈCNICA.

Dificultat. Fàcil + trams sense camí
Desnivell. 623 m.
Distancia. 12 Km.
Durada. 4 h
Època. Al hivern pot haver-hi trams dificultosos

CURIOSITATS.
Descrit a altres rutes com pels vols de Montgrony, o Gombrèn - Gombèn (Per Montgrony, Monegals i Pardinella)
Pla de Feners es un ampli pla que pertany a la casa de Pardinella, entre el termes de Campdevànol i Gombrèn, nomenat pels bolets.
Avui el camí de Coll Pan cap a Montgrony, es marcat amb pintura groga seguint el criteri de molts camins del Ripollès. Gestionats per Itinerària A mes també hi ha senyalització vertical indicant direcció i horaris. (una mica inflats).

Wikiloc

2009-11-22T19:28:00.002+01:00

Cal felicitar al Jordi López Ramot per la seva tasca, davant d’aquest immens projecte que l’ha portat a guanyar més que res una gran acreditació, dintre el del món de la muntanya amb el seu portal Wikiloc.
Avui els GPS són molt assequibles, en qüestió de preu, a més de ser una eina molt útil per la gent que fem muntanya, puig ens porta a llocs insospitats gràcies a altres companys de tasca, que pengen les rutes a Internet.
Però vull fer una reflexió sobre el tema; al que em porta a parlar de la meva manera de fer.
Sóc muntanyenc de la vella escola, mapa, brúixola, errors indubtablement que tots en tenim, desfer i refer camí es lo més normal, o tornar a intentar-ho si un camí es resisteix. Però una cosa es clara i sagrada en la vella escola, les muntanyes s’han de fer al matí, a les tardes el temps pot complicar-se, tronades, boires i fosca abans d’hora, cal no tenir mandra a l’hora de llevar-nos. A més de gaudir d’unes sortides de sol imponents, que et porta a dir ja he vist néixer un altre dia. “Alegria.”
Feta la reflexió tornaré al tema, Wikiloc; hi he penjat més de 30 rutes, la majoria del Ripollès, casa meva. Però el cert es que no n’he descarregada mai cap, són camins que recorregut al llarg del temps, empaitant bolets o amb moto de trial fa molts anys, quan era permès fer camins.
A partir d’aquí faré una critica; un problema que no se si te solució es la duplicitat, he intentat no penjar-ne cap que ja hi fos no tothom pensa igual, que jo sàpiga no hi ha premi a qui mes rutes hi posi. Que dupliquin o tripliquin o més rutes no perjudica, el que l’hi ha penjada primer, però si perjudica a qui poc coneixedor del terreny es baixa la primera que surt a la pàgina, sense possibilitat de contrastar.
Que vull dir amb això? Que al final, seran molts milers de rutes però després de treure la palla quedarà poc gra.
Es evitable? O es convertirà en un portal ple de simbologia, que tots el camins seran el mateix. O passarà com el panoramio de Google Earth que hi ha tantes taques que ja no deixen veure el mapa. També he deixat de posar-n’hi. Les primeres que vaig posar-hi era tot molt verge, ara ja em perdut el rumb.
Encara em queden uns quants camins per anar fent, però no estic convençut de posar-los tots, al lloc que si els posaré serà en aquest blog i per seguir-los caldrà brúixola i mapa( si algú el demana l'hi enviaré el trak). L’ús de G.P.S, fites i marques a per tot han fet perdre l’esperit de la muntanya a mes que tothom s’hi atreveix
Be companys gaudiu de la muntanya amb seny i serenor, dema ella hi serà. I tu?

50 ANIVERSARI DEL G.E.C.

2009-11-08T18:31:00.006+01:00

GRUP EXCURSIONISTA CAMPDEVÀNOL
DIADES DE GERMANOR
COMMEMORACIÓ 50 ANYS D’EXCURSIONISME
Novembre 2009
Dissabte, 7
Sala Molí – 12 del migdia
- Presentació del Llibre del cinquantenari
L’EXCURSIONISME A CAMPDEVÀNOL / 50 ANYS
Editat pel G.E.C. i autor Josep Mª Colomer i Fossas
- Tot seguit, inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL CINQUENTENARI
Sala del Centre Cívic – 7 del vespre Projecció de l’Audiovisual de muntanya
CATALANS AL K2 – LA MAGIC LINE 2004
presentat i comentat per l’alpinista
ÒSCAR CADIACH
- Lliurament premis 50ª Marxa Regularitat
- Lliurament premis 38ª Marxa Infantil
- Piscolabis

Diumenge, 8

Local Social Cercle Campdevanolenc – 8 matí
- Concentració i sortida a Corones.
- Col•locació placa 50 anys
- Esmorzar commemoratiu

Introducció

2009-11-06T07:44:00.000+01:00

PRÒLEG
Amb aquestes rutes es vol donar a conèixer diferents camins del Ripollès, i de comarques properes. No pretén ser una guia exhaustiva de muntanya, però sí donar una certa referència sobre els camins d’una comarca i el seu entorn, prou conegut. Les caminades unes són fàcils, les altres no tant, no per la dificultat del camí sinó per la durada del mateix.

Són pensades per fer a tot temps, encara que les d’alta muntanya, per seny les deixem per finals de primavera fins a primers de tardor, pensant que a l’hivern, les muntanyes s’han de deixar descansar, no cal fer-se el valent, i així evitar mals majors.

Al hivern ens podem passejar per la zona sud, on es troben un munt de camins, que creuen a tort i a dret, molt sovint oblidats, tapats, embardissats, però molts encara són transitables, i ens permeten gaudir d’un bon passeig sovint dominical.

Els temps que es donen són totalment orientatius, no es pretén fer curses. Com que cada dia les caminades de muntanya és fan més competitives, i tothom mira el rellotge, es vol fer muntanya no per adormir-s’hi, però sí per gaudir d’una bona caminada i admirar tot el que ens envolta.

A l’estiu es pot gaudir de valls tan emblemàtiques com: la de Núria, Coma de Vaca, o l’impressionant Ull de Ter, d’on sortim per anar a Núria, el Bastiments segon cim del Ripollès, o el Gra de Fajol, escarpat cim, i si tenim prou delit per arribar-nos al Canigó.

També són camins que ens condueixen a diferents esglésies Romàniques, molt abundoses per aquestes contrades, que val la pena visitar-les encara que moltes estan en franca ruïna.

Camins per anar a llocs on tenen una vista considerable. A poques comarques de l’interior es pot observar el mar, Montserrat, el Canigó, i el Pedraforca, sense bellugar-se de lloc, i si el temps ho permet, al Ripollès sí que es pot tenim dos miradors d’excepció molt a prop l’un de l’altre, el Taga, i St. Amand, aquest últim a més és llegendari per les correries del Comte Arnau, i per coronar la comarca, el cim, el Puigmal, fred ell, tot i al mig de l’estiu.

Els animals també i són presents en grans quantitats. Als cims el rei isard (Rupicapra pyrenaica), acompanyat per la marmota (Marmota marmota), la gralla de bec groc (Pirrhocorax graculus), el voltor (Gyps fulvus), més avall el cabirol(Capreolus capreolus), la llebre (Lepus europaeus), i tota mena de petits i feréstecs animalons.

I disposats a mirar ens queda la vegetació tan i tan diversa, que es passa de vegetació mediterrània, a la vegetació alpina. Als Pirineus orientals tenim moltes plantes que són totalment endèmiques, i més encara les autòctones, grans pinedes, grans rouredes, poques alzines, alguna zona d’avet, bedolls, trèmols i tota mena d’arbres, plantes herbàcies, violes, ranuncles, lliris, margarides, gencianes, orquídies, etc.

Per tot això cal agafar-se la muntanya en calma, també d’aquesta manera és fa salut, fins i tot ens permet somniar.

Per fer aquestes caminades cal molt de temps, posar un peu davant de l’altre i veient el cim a la llunyania és fa més que feixuc. Una manera de distreure’s és contemplant les flors, fent fotografies i/o prenent notes de la seva forma, fulles, flors, llavors sols queda la identificació quelcom més complicat, llibres, biblioteca, Internet, o per que no l’ajut d’un entès, tot és bo per arribar a saber de quina planta es tracte, es tot una feina que la podem deixar per el dies de mal temps o al hivern. Amb el pas del temps, t’adones que són moltes les flors que ets capaç de identificar mentre camines, mentre mires les plantes no mires el fi del camí , això el fa més curt.

Vatua aquí l’historia dels camins, del Ripollès i el seus volts que sota el títol d'una muntanya emblemàtica. Ara les noves tecnologies fan molt fàcil donar-ho a conèixer i compartir-ho amb tothom.

Els noms són els reflectits als mapes. Els mapes són copies del I.C.C. intentant afegint-hi noms que els mapes no recullen, o algunes correccions pel que és més conegut i senyalant llocs en runes o altres. Com a referència també es fan servir mapes de la editorial Alpina.

CONSIDERACIÓ

2009-11-01T18:02:00.000+01:00

Rutes alta muntanya

Pic de Dòrria
Considerem alta muntanya tots aquells cims i camins que superen el 2000 m. tinguin la dificultat que tinguin. Per tant tots ells són inclosos en aquesta definició. Al Ripollès sortosament podem gaudir de mols d’aquest llocs, sense la necessitat d’esforçar-nos gaire

Camí feixuc el de l’alta muntanya, sorprenent i agradable.

Muntanyes del Ripollès - Gombrèn - Sant Jaume de Frontanyà

2009-11-01T16:37:00.006+01:00

Sortim de Gombrèn seguint la caminada fins a Puigbó.
Passant per vora la casa anem per la pista amb les marques ja esmentades, es porta fins un coll de Puigbó, les marques ens fan pujar per uns rocs, anar a un ample i rocallós camí, que va pujant suau fins les Girades de Puigbó on trobem la pista que ve de Palomera, la pista amb molt mal estat s’acaba una mica amunt per tornar a ser un ample camí que al poc tros el deixem i per l’esquerra pugem al coll de Faig General.Fins aquí ja esmentat a la ruta de la pujada als Rasos de Tubau Un cop aquí deixem les marques (que van al cim dels rasos de Tubau) i seguim els indicadors que senyalen direcció Matamala, camí planer (ara sensa marques), fins trobar un ample camí quasi pista de desemboscar, que ens porta a un coll on s’acaba. Baixant cap el torrent sec,. ara els quads ja han fet camí ample, a l’altre banda trobem una altre ample i nova pista forestal, aquí iniciem una baixada, ja molt avall en un revolt que la pista va al W. s’inicia un petit sender brut i xorrencat, que es perd però baixant per la carena amb algun que altre boix surt a la casa de Corrubí, seguint la pista de sobre la casa en direcció W. es trop la que veníem seguint seguim pista enllà, trobem una pista a l’esquerra, menys freqüentada que la que venim seguint, amb un vailet als 25 m. d’iniciada la pista, aquesta ens porta a la casa de Tubau, i l’església de St. Esteve de Montner
De Tubau a Sant Jaume em optat per seguir la pista i la carretera que va a la Pobla, puig encara que hi ha un camí, que baixa cap el torrent, que aleshores cal tornar a pujar fins la casa del Prat, és força brut i del torrent fins el Prat de mal trobar. Aquestes rutes estan pensades per gent tant si te GPS com no. Doncs es una manera de facilitar les coses.

TÈCNICA.
Dificultat. Mitjana.
Època. Tot l’any
Desnivell. 488m.
Distancia. 14,5km.
Durada. 4 /5 h.
Recomanacions. Cal portar aigua bon calçat,

CURIOSITATS.
El camí rocallós surtin del coll de Puigbó hi ha passat una màquina ara quan plou es una fangar. Durant l’any 2009 hi ha posat uns indicadors nous i marques grogues, fins a Faig general però no sempre tothom coneix els camins prou be, es el camí per anar a Sant Jaume de Frontanyà més dret i ràpid. (Encara que els camins han estat substituïts per pistes de desemboscar) i no cal pujar als rasos de Tubau A més de passar per Corrubí i Tubau on hi ha una església preromànica. El camí oficial puja als Rasos, cap el coll del Soler i el SolerA Faig General, es canvia de vessant, de vessant del Merdàs, tributaria del Ter, a la vessant de la riera de Merlès, tributaria del Llobregat. Corrubí, municipi de Les Llosses (Viladonja), mas deshabitat no fa masses anys, la casa es conserva en peu. Sota la casa, en un turonet hi ha una esglesiola del S. XVII de planta rectangular i campanar d’espadanya, ja en runes depenent de Sant Jaume
Tubau, la casa de es una antiga edificació molt grossa i força ben manada hi ha un terme molt gran, quan el masovers tenien cura del terme, tenien vaques i ovelles.
Sant Esteve de Montner, església preromànica. Absis trapezoïdal, una sola nau porta . amb arc de ½ punt i campanar d’espadanya. La finestra del absis és una pedra sencera amb arc de ½ punt amb uns gravats, una creu, un animal i l’altre no es massa definit. Es diu que, originalment hi havia una cripta, ara tapada per unes grosses llosses. Sembla ser d’origen visigòtic. Reconstruïda al 1973 per la Diputació de Barcelona.
Sant Jaume de Frontanyà.
Historia
Es va construir al segle XI per a acollir la comunitat de Sant Jaume Vell (consagrada al 905), que estava en mal estat, a la part alta de la muntanya. Se sap que l'any 1066 ja estaven a la nova edificació. Els senyors del lloc feien grans donacions, arribant a tenir sis canonges i un prior. A partir de la mort del seu últim prior Arnald Fresc, el 1395, es va iniciar la seva decadència, ja que els
priors comendataris es van començar a apropiar de les rendes que tenia el monestir. L'extinció dels monestirs de l'ordre de Sant Agustí dictada pel papa Climent VIII l'any 1592, va fer que passés a dependre del bisbat de Solsona. Al segle XVII, el monestir va ser enderrocat i només resten alguns capitells del claustre.
Del monestir solament queda l'església d'una sola nau, tres absis i transsepte. La nau i els braços del transsepte tenen volta de canó, sobre el creuer hi ha una cúpula vuitavada, que forma un cimbori a l'exterior de dotze cares, únic d'aquest període a Catalunya. A l'absis central hi ha cinc fornícules semicirculars separats per semicolumnes.A l'exterior, la façana presenta una finestra en forma d'ull de bou sobre la porta d'entrada formada per dos arcs de mig punt en degradació, feta amb dovelles i coberta per una arquivolta. Els absis tenen una decoració de tres sèries de cinc arcuacions separades per lesenes al central i frisos d'arcuacions als laterals. En el cimbori també s'hi troba un fris amb arcuacions. El campanar de cadireta quadrat col•locat sobre la façana principal va ser reedificat al 1572. En el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, hi ha una taula pintada al tremp, narrant la vida de l'apòstol San Jaume de finals del segle XIII.
Font Vilquipèdia

Muntanyes del Ripollès - Puigmal

2009-10-29T16:21:00.006+01:00

Fontalba - Puigmal. (baixada per l'Ortigar)
Seguint el tantes i tantes vegades descrita pujada al sant grial dels Ripollesos, el nostre cim, per a molts cal fer-lo un cop al mes. Fontalba –Puigmal, Núria – Puigmal, la qüestió es fer el cim.
Pujarem pe Fontalba, camí normal fins el cim del Puigmal, cim de la Dou, coll del Borrut, cim del Borrut i carena final arribant al cim. Per baixar, cal agafar el camí de Núria,< una mica més avall d’un pal fita, per canviar de direcció cap SE. cap un altre pal fita al mig d’un herbat, a partir d’aquí cal planejar pel mig dels rocs i tarteres, puig la nostre fita es la collada de l’Embut i carenejant fins el cim de l’Ortigar. Per baixar cal fer carena, passant pel Cim de la Solana, i serra de l’Ortigar avall va Arribant al serrat de la Fita, canvi de sentit S. rostolls avall fins trobar el camí de Núria, un cop al camí sols cal seguir-lo per arribar a Fontalba.

Tècnica.
Dificultat. Mitjana.
Desnivell. 919 m.
Durada. 4 /5 h.
Època. De Maig a Novembre. La resta amb material tècnic.
Recomanacions. Cal portar aigua bon calçat

Curiositats.
El Puigmal vist de moltes perspectives però sempre acaba sent el mateix, aquesta ruta esta pensada per tal de no pujar i baixar pel mateix lloc, encara que es poden fer altres variants, deixant de banda la de passar per Núria, que es la més clàssica.
El cim de l’Ortigar és un cim modest, però no tant ja que l’alçada es de 2746 m. però molt a l’ombra del Puigmal i ofegat pels altres cims de l’entorn, que són més alts i la seva vista es cap al S.
La baixada per l’Ortigar hi ha zones molt curioses, puig la pedra es pissarra que fa pedres grosses i molt planes no fa de mal caminar, a la dreta sempre hi queda la cometa de Fontalba, va fent algun que altre turó, als que hi donarem la volta. A l’esquerra hi ha la coma de Gombrèn, no se el per que d’aquest nom, al fons de la coma i passa el camí de Núria
Últimament el Puigmal ha guanyat renom els polítics ja hi fan celebracions, no se si serà per bo o per dolent. Pot ser si cada polític designat fes un cim mitjanament costos. ¿ guanyarien en competència ? de ser així caldria fer-los fer l’Everest, o semblant.

El Taga

2009-10-19T17:49:00.003+02:00

Veure sortir el sol al Taga i esmorzar a Sant Amand.

Per fer aquestes dues coses cal ser a Coll de Jou 1 hora abans de sortir el sol. De Coll de Jou al cim del Taga, pels que no som gaire ràpids ens calen ¾ h. Així disposarem de temps per muntar tot el material fotogràfic, les fotos fetes a pols solen quedar mogudes o desenfocades. El més difícil es compensar la llum del sol ixent i el terreny que ens envolta, un fosc l’altre cremat, però be, fem el que podem.
El millor temps per fer-ho es de octubre a març, puig el sol surt al E. SE. Durant la resta de l’any el sol surt molt amunt, i el Puigestela entre altres tapen la sortida en si.
Jo ho he fet a mitjans d’octubre el 17 abans del canviar d’hora el sol sortia a les 8, vaig començar a caminar a les 7,05 h amb vent i fred, aprofitant dies de molta serena, tot i que el vent em va tombar els tres peus, per sort no hi havia muntat encara la màquina.
Acabada la sessió fotogràfica de sortida de sol i l’entorn, camí i altre cop avall desprès de deixar part del material al cotxe a Coll de Jou i sals i bots cap a Sant Amand, camí molt senzill per fer un cim de gran mirador, passant per la fageda, que els colors comencen a ser tardorencs.
Esmorzar i tornar a baixar, per variar una mica per la font del Pi i al pla de Pena.

Muntanyes del Ripollès - Vols de Montgrony

2009-09-22T18:02:00.002+02:00

Pels vols de Montgrony.

Cal deixar el cotxe al aparcament de Montgrony.
S’entra al Santuari, a l’esquerra hi ha unes escales, van a la capella de la Verge. hi més amunt, si troba l’església romànica de St. Pere.
Cap a llevant i surt un petit sender, que passa per uns planells envoltat de pins, sempre en direcció llevant (hi ha indicadors).
Un tros enllà al iniciar la pujada el camí es divideix, cal anar pel de l’esquerra N. pujant al coll de Mansillo, pujada una mica dreta,(rocs, boixos, i avellaners). un cop al Coll de Mansillo, hi ha una pista forestal, cal seguir-la en direcció N.
Cap el coll Roig, abans d’arribar al coll Roig un indicador senyala forat de St. Ou, direcció a seguir, s’inicia per un camí molt fresat, fins convertir-se en un ample camí, el furat cau sobre l’ample camí al mig d’una fageda, ull al indicador.
Vist el furat, cal recular, i baixar pista avall passant per sobre el refugi de les Planelles. Allà per l’esquerra del torrent amb senyals (triangle groc) es va cap el mal pas. Passat el mal pas s’arriba altre cop als plans de l’església de St. Pere.

Tècnica.

Dificultat: Cap familiar. Relliscades és ombrívol.
Desnivell: 197 m.
Distancia: 2.95 Km.
Durada: 1 h 30 m. / 2
Època: Tot l’any
Recomanacions: Cal vigilar la quitxalla al forat de St. Ou i al mal pas.

Curiositats.

Sobre el Santuari; veure la ruta Empalme Montgrony
El forat de Sant OU es un avenc d’uns 83 m. de profunditat, amb una sala final de 13 m. de longitud. (apte per especialistes).
Aquesta zona es obaga per tant hi predomina el faig (fagus sylvatica). El camí del refugi de les Planelles al Santuari de Montgrony passa per sobre el single, el Mal Pas, actualment ballat amb fustes, és molt estret i relliscós surt al pla de Sant Pere.

Muntanyes dl Ripollès- Coll de Jou- Sant Amand

2009-09-11T16:55:00.007+02:00

Sortida de Coll de Jou pista encimentada de Bruguera a Ogassa.
Abans de passar el pas canadenc cal anar al S. per la dreta del filat, pujant carena amunt fins trobar una pedra grossa, girant al SW. Hi ha una altre pedra a l’entrada dels pins (marca vermella) a partir d’aquí el sender es completament fresat i excessivament marcat de vermell, el camí travessa el cingle tros una mica costerut per arribar al pla de Pena sobre el cingle cal girar a l’E. sempre marcat amb pintura. Una mica amunt hi ha un pi gros amb dos cimalls el de l’esquerra tombat 90º respecte l’altre, aquí cal seguir la carena enfilant-nos una mica, fins trobar la carena principal la que va fins el cim del pic, per anar al mirador Creu, cal baixar al pla i pujar al peu de la creu.
Per baixar ho farem pel mateix camí.

Tècnica.
Dificultat. Molt fàcil
Distancia: 3 Km.
Desnivell: 223 m.
Durada. 45 min pujada
Època. Tot l’any. Al hivern la pista por ser impracticable a causa de la neu.
Recomanacions. Portar binocles i tenir temps per gaudir de la vista i la tranquil•litat del cim.
Curiositats.
El cim de Sant Amand es un mirador excepcional de Ripollès Sud, cap el N. els pins i el Taga no permeten la vista.
Sota els peus hi ha el coll del Vent i Saltor.
La creu ha estat portada pel centre excursionista de Ripoll. En principi hi havia una creu de fusta però el 1978 va ser canviada per l’actual.
A coll de jou hi ha un refugi forestal lliure, molt usat als anys 60 de passat segle puig no hi havia la pista, calia pujar a peu fos pel cantó que fos.
Al mig dels boixos sobre el refugi hi ha la font de Coll de Jou amb abundància d’aigua tot l’any.
Quan el camí s’endinsa al bosc comença per pins tot seguit d’una exuberant fageda.
Centre de la llegenda del comte Arnau de Mataplana.

Muntanyes del Ripollès- Costabona

2009-09-08T16:30:00.004+02:00

Collada Fonda - Costabona
Es surt de la Collada Fonda (Entre Setcases i Espinavell) amb lloc suficient per deixar-hi el cotxe.
El Costabona esta situat just al N. Mirant el cim, cal pujar per l’esquerra del filat, gairebé seguint el filat fins un bon tros amunt, (marques blanques i vermelles) passant per les Roques d’en Marcer, actualment puja seguint la carena, anys ha passava el camí més fresat més per W. fent marrades. Per sobre de la roca Blanca, el camí va de pla amunt seguint la clotada per sobre el refugi, es trop una font i el camí del refugi amb una petita pujada travessant un petit coll, cal fer un segon clot més curt i porta a Coll de Pal.
A partir d’aquí voltant un parell de turonets, per l’esquerra del primer turó hi ha el camí que ve de la portella del Rojà seguint carena amunt fem cim. Per baixar pel mateix lloc.

Tècnica
Dificultat. Fàcil, tot i ser alta muntanya
Distancia: 7 Km.
Desnivell. 564 m.
Durada. 3 h.
Època. Estiu Tardor, al hivern i primavera la neu cobreix la pista forestal i els dos clots és força persistent
Recomanacions. Es alta muntanya. hi ha bestiar pasturant, cal deixar-lo tranquil.

Curiositats
Abans d’arribar al sender que porta al refugi hi ha una font “del fra Joan” poc o molt raja sempre.
El refugi esta fora de camí però en cas de necessitat es prou a prop.
Un cop fet el cim, val la pena passar-hi una estona per tal de veure el meravellós paisatge que ens envolta, des de Roses fins el Montseny, del Canigó al pic del Infern.
Al Coll de Pal hi ha una fita del Meridià verd.
El meridià verd és una iniciativa per commemorar la mesura del meridià de París que va servir de base per definir la unitat del metre. El meridià verd va des de Dunkerque, al mar del Nord, fins a la platja d'Ocata, al Masnou. En concret, és el meridià situat a 2º 20' 14,025" a l'est del meridià de Greenwich.
A Catalunya
Està senyalitzada la ruta temàtica RT-6 des del Coll de Pal fins al Masnou, passant pel Parc Natural del Montseny i el Parc de la Serralada Litoral. És un sender per fer a peu o amb bicicleta.
A la torre del Rellotge del moll de Pescadors de Barcelona, on hi havia l'antic far que va ser un dels punts geodèsics, hi ha una placa commemorativa. Es dóna la circumstància que la torre és el punt de creuament de les línies que prolonguen l'avinguda del Paral•lel i l'avinguda de la Meridiana.
Al centre de la plaça de les Glòries de Barcelona hi ha un monument d'acer de 35 metres de llarg que representa a escala el perfil terrestre del meridià.
A la platja d'Ocata del Masnou hi ha un monòlit commemoratiu a pocs metres del mar.
Als banys de la Presta, a la capçalera del riu Tec, al Vallespir, a sota d'un magnífic i centenari exemplar de freixe hi ha un monòlit que commemora la senyalització del Meridià Verd. (Font Vilquipèdia)

© Pere Masdeu 2009

Muntanyes del Ripollès - Puigestela

2009-08-25T16:54:00.007+02:00

Sortida de Can Roca (Pardines) seguint la pista forestal que porta a la Barraca del Orri vell, sense cap mena de pèrdua. Sota l’orri deixant la pista es segueix un petit sender que passa per unes molleres i arriba a la bassa del Tarter. Tombant cap a llevant hi ha un sender en llocs molt difuminat va a coll del Pal. En una clotada abans d’arribar a coll del Pal hi ha una font. Passada la font arribant a la carena cal anar carena amunt. Passant un vailet el camí va a ponent, però també és pot pujar per la cara S per sobre Ogassa, sense perdre de vista la carena on hi ha dues petites barraques. Sempre en direcció ponent al cap d’un tros de camí ja es veu el cim de Puigestela.
Per baixar sols cal seguir la carena, amb algun tram una mica aeri. Vorejant el Puig de Coma d’Olla, el camí baixa cap la Portella d’ Ogassa (senzillament la Portella) travessant el pla de la Llagona, el corriol va torrent avall, fins trobar el pla de la pleta de Noufonts. A partir d’aquí comença una pista molt dolenta que porta al punt de sortida.

Tècnica
Dificultat. Mitjana.
Distancia: 13.8 Km.
Desnivell acumulat pujada: 808m.
Durada. 4 /5 h.
Època. Tot l’any. Al hivern el sector de la font de la baga hi ha importants gruixos de neu
Recomanacions. Les eugues solen acostar-se no solen suposar cap mena de perill.
Curiositats.
A Pardines al Barri de Puigsac on es deixa el cotxe hi ha una església romànica Santa Magdalena de Puigsac, que data del 1178, modificada en diverses ocasions, i restaurada al anys vuitanta afegint-hi el porxo per protegir la portalada i traient les capelles laterals fins aleshores existents.
Sota la barraca de l’Orri Vell, hi ha tot un seguit de fonts i mulleres algunes protegides per tal que el bestiar . no hi entri hi faci mal be l’ecosistema. Cal pensar que en aquesta zona des del maig fins al novembre hi pasturen gran quantitat de vaques i eugues, abans també un bon remat d’ovelles, ara per trobar ovelles cal anar per la banda d’ Ogassa
El cim de Puigestela 2016 m.(segons dia) hi ha uns rocs disposats en cercle d’uns 3 m. de diàmetre i gaire be 2 d’alçada. l’historia esforça incerta, però el que es un fet, que als anys 1960 quan es feia el cim la tradició era posar-hi un roc per cada excursionista. El segur era que a tot vol no hi havia cap roc tots el portàvem ja d’un tros lluny. Tradició perduda. Cal recuperar-la?
Hi ha dues fonts abundoses al llarg del camí la primera sota la barraca de l’Orri Vell, i l’altre a la pleta de Noufonts. Un pla on hi ha uns coms i sempre ple de vaques.

El nou camí de Núria

2009-08-19T16:01:00.002+02:00

Per fi després de molt de temps han tornat arranjar el camí vell de Núria.
Han fet unes petites modificacions però el resultat es el mateix el caminats podem estar contents de la forma que l’han deixat.
Això sempre i quant el camí a seguir sigui el vel camí de bast, per que si el camí es pel Roc del Duí ja no es el mateix, torna a tenir molts graons, sempre de mal fer, encara que el tram que passa per l’antiga via es prou de bon fer. Però el seu problema es les pujades i baixades existents.
Avui el soc fet per primera vegada pujant pel camí vell i baixar pel Roc del Dui, queda la cosa clara pujar i baixar pel camí vell.
Una cosa que cal tenir en present, al nou túnel hi ha fet unes sortides d’emergència que surten a l’antiga via, per tal d’una evacuació ràpida. Pregunto per que serveixen si són tancades amb clau?. En cas de sorgir algun problema quan s’hagin obert les portes, pot ser el caos.
Tot això es sols una opinió.

Muntanyes del Ripollès- Balandrau

2009-08-18T12:18:00.007+02:00

BALANDRAU
Sortint del coll de Maianell (partió de Pardines i Vilallonga) pujant per la carena anem al pic Cerverís 2206m.
Baixant per el cantó contrari i seguint per la serra de la Canya, anem cap la collada dels Llenyassers. Hi ha unes roderes d’haver-hi passat alguns vehicles, el camí no és pla va fent suaus pujades i baixades.
A partir de la collada dels Llenyassers el camí s’enfila dret amunt primer per un herbat i després el terra és rocallós i la carena arriba al cim del Balandrau.
Per baixar anem cap el coll dels Tres Pics, seguint el camí molt traçat per la petja de la quantitat de gent que hi puja. Abans d’arribar al coll dels Tres Pics a la nostre dreta veiem un corriol que travessa la penya, molt fressat va cap a la carena següent creuant la coma de Font Lletera, per la seva part alta.
Arribem a un coll a on el camí es molt difús, però passat el coll en la direcció que portem tornem a trobar-lo. Tot travessant una gran clotada el sender perd ràpidament altura i torna a pujar una mica fins trobar altre cop les roderes que seguíem de pujada, ara servirà per baixar i tornar-nos al cotxe.

TÈCNICA.
Dificultat: Fàcil
Desnivell. 613 m.
Distancia. 12 Km.
Durada: 3 h 30 – 4 h
Època: Tot l’any, al hivern no es puja amb cotxe i cal material adequat

CURIOSITATS.
El Balandrau és una muntanya senzilla, però amb unes vistes més que impressionants. Però el que realment val la pena de veure es la sortida de sol, a l’estiu surt pel Cap de Creus, i al hivern a la badia de Palamós. El millor temps és a principis de tardor, quan el sol surt més tard, tot fent-ho ven be per E. A més de veure tots els cims més importants dels Pirineus orientals.
La carena (Serra de la Canya) es la partió dels rius Ter i Freser
Aquesta ruta es una variant puig que la major part de la gent la fa sortint del collet de la Gralla, on hi ha una pista tancada al us de vehicles que puja fins el coll dels Tres Pics, més fàcil i més curta. Es el camí vell de Tregurà a Coma de Vaca.

© Pere Masdeu 2005 / 2009

Per anar a la muntanya...

2009-06-01T07:44:00.000+02:00

Pautes o normes.

Per anar a la muntanya cal seguir unes pautes, que són unes per seguretat d’un mateix, i per civisme altres. Hi ha coses, que cal no oblidar portar a la motxilla, o a la nostre vestimenta.

Per vestir, cal portar:
. Unes bones sabates, ens protegiran el peus.
. Roba d’abric, a la muntanya el temps és canviant.
. Una capa, mai és sap quan pot ploure.
. Tant la roba com les sabates, han de ser còmodes.

Per menjar:
. Productes energètics, xocolata, fruits secs, etc.
. Aigua, cal sortir sempre amb aigua, encara que anem a llocs on és abundosa.

Altres elements:
. Un mapa de la zona.
. Una brúixola.( cal saber-la fer servir)
. Un telèfon mòbil, encara que hi ha moltes zones fosques, però sempre podem trobar alguna carena amb cobertura.
. Una farmaciola, amb el més bàsic, si més no per desinfectar una ferida.

En caminades mitjanament llargues:
. Hem de reposar cada cert temps, un cop a l’hora pot ser bo, no cal fer una assentada, podem aprofitar per canviar impressions i mirar el paisatge.
. Veure aigua, regularment encara que no es tingui set, quan és te set ja és tard, veure en excés també és dolent, puig carrega les cames.

Cal tenir en compte:
. Quan anem a la muntanya, ens podem trobar en moltes situacions, sovint problemàtiques, davant de totes elles sempre hi ha una resposta, i aquesta resposta sol ser el seny, i no posar-nos nerviosos.
. Saber quin temps farà. A molts pobles a les oficines d’informació pengen uns fulletons meteorològics extrets d’internet.
. En cas de boira, si no és coneix excepcionalment el terreny, el millor és esperar que escampi, paciència.
. Si seguim un camí marcat, i no trobem marques des d’estona, recular fins la ultima marca trobada, en camins que no tenen més desviacions, sovint les marques són molt espaiades, i no cal desesperar.
. En cas de mal temps el millor cim, és el que no fem, demà serà un altre dia.
. En cas de pluja, cal vigilar els torrents, solen revenir de sobte.
. Les fortes ventades al mig de bosc, i a l’alta muntanya, poden ser perilloses.
. Vigilar les tempestes elèctriques, apart de causar certa por, poden tenir efectes nefastos. No ens refugiem sota d’arbres sols, són atractius pels llamps.
. Si passem per una casa de pagès, sovint el gossos borden, i s’acosten per darrera, si portem un bastó i el posem a mode de cua, rossegant-lo per terra, el gos no sol acostar-se, no cal amenaçar-lo.
. Signes per avisar a l’helicòpter en cas de necessitat, ja que ens veu no ens sent.

El nostre comportament envers la natura:
. La natura és sabia, però hi ha coses que l’hi costen molt de pair, per tal de no donar-l’hi més feina del compte, cal tenir en consideració unes certes normes que tothom agrairà.
. No deixar llaunes, plàstics, papers d’alumini. Les peles de plàtan i altres fruites són biodegradables.
. No fer foc, n’hi en fogons de butà.
. No empipar el animals n’hi domèstics, n’hi salvatges.
. Les flors són molt maques, mirar, olorar, no arrancar, respecteu-les, una fotografia us durarà sempre.
. Tancar el fils (vailets) de pastura, el pagès ho agrairà.
. Respectar els sembrats i herbats, passar per la vora del camp.

Muntanyes del Ripollès- Cornudell- Costa Pubilla

2009-05-02T12:09:00.004+02:00

Viles Xiques, Cornudell, Coll de Remoló, Costa Pubilla, Viles Xiques.

Sortim de les Viles Xiques (Montgrony ,Gombrèn), seguint el GR. 3 cap Castellar de N´hug, sense cap mena de pèrdua doncs esta marcat amb pintura vermella i blanca. Pugem a les Viles Grosses, i cap a Maians. El camí passa pel coll no per la casa. Aquí inicia una petita baixada, pel mig de avellaners, passada la torrentera de pla enllà, fet un tram de la ruta, el camí passa per un bon tros de mulladiu, on hi ha la font de can Torra. Passada la casa ja s’olvira St. Joan de Cornudell, on arribem amb poca estona.
Passat St. Joan anem a buscar la carretera del coll de la Creueta o pugem pel dret, així ens estalviem una bona volta. Del revolt de la carretera en surt una pista forestal (antic camí ramader que anava al collet de les fontetes de Castellar). És una pista que guanya altura fent unes fortes marrades, fins arribar a una cruïlla a l’esquerra va a la Creueta, a la dreta sense deixar-la arriba sota el coll de Remoló.
Ja dalt el coll som sobre Nevà, anem cap a E. (llevant) per un camí molt fressat almenys per les vaques, a la dreta ens queda el cim de l’Emperadora, i ens porta al Coll de la Bona.
A partir d’aquí podem seguir per la carena passant pel Roc dels llamps, fins el cim de Costa Pubilla,la màxima alçada de la caminada (2045m.).
De baixada cal seguir el camí normal de Costa Pubilla cap el ras de Coma Armada, el camí va a vall, cap el SW fins arribar al prat de l’amorriador i el prat de l’Orri. On trobem unes roderes semblant a una pista la que cal seguir i ens portarà al inici de la nostre ruta les Viles Xiques.

TÈCNICA.

Dificultat: Mitjana, per la durada. Les pujades no són excessivament fortes.
Desnivell: 648 m. de pujada
Distancia: 14.89 Km.
Durada: 4h 30 – 5h
Època. Tot l’any, a l’hivern conte amb la neu als clots la neu fa grosses congestes
Recomanacions. Cal portar roba d’abric les carenes de la Serra de Montgrony són fredes i ventades fins hi tot a l’estiu, i aigua trobem alguna font però d’escassa aigua.

CURIOSITATS.

Les Viles Grosses. Aquí neix un camí ramader que va el Pla de la Pera, l’Espluga i coll de Merolla. Del que en parlarem en altres rutes.
St. Joan de Cornudell. Església romànica de S. XII (foto) parcialment modificada l’absis fou substituït al allargar la planta. Esta situada sobre una roca, al mig dia hi ha la porta amb arquivoltes en degradació amb una mica de plaça al davant. Al peu del camí sota St. Joan hi trobem una font de poc o gens de raig.
La pista que ens porta al coll de Remoló fou feta pels militars als anys 40 per tal de edificar-hi uns “bunkers” defensius dels quals en trobem al llarg de la serra de Montgrony i la serra Cavallera. Anomenada Línia dels Pirineus.
Sota l’Emperadora (entre els colls de Remoló i la Bona) hi ha una font i uns coms.
La fauna. Podem trobar-hi algun isard (Rupricapra pyrenaica), la llebre (Lepus europaeus) el singular trencapinyes (Loxia curvirostria) i el pas dels voltors(Gyps fulvus )
La flora. Al començar anem passant per bosc de pi roig (Pinus sylvestris), amb algun que altre roure (Quercus sp.). ja agafant la pista del coll de Remoló és majoritàriament de prada subalpina, amb algun incipient pi negre(Pinus nigra), ginebre nan (Juniperus communis ssp. nana), el Bulbocodi (Bulbucodium vernum) o les gencianes (Gentiana acaule) i (G. Verna).
Actualment abans d’arribar a can Torra han fet una pista d’us ramader, el que estalvia passar per les molleres la font és sobre la pista.

© Pere Masdeu 2004 /2009

Les marques

2009-04-14T19:28:00.000+02:00

Cada dia que passa pels nostres camins hi ha més i més marques, hi per si fora poc de tots el colors. Una dada per tots el que segueixin camins pel Ripollès, és que hi ha uns camins marcats oficialment i altres que són aleatoris sense saber exactament a on porten. Malfieu-vos de marques estranyes o fites posades aleatòriament, en aquesta comarca, marques segures són des dels GR 1, 3, 11 vermelles i blanques. Senders locals, solen ser circulars de colors verd i blanc. I ara s’han marcat un munt de camins que creuen la comarca a tort i a dret de color groc de sols una franja. Aquestes són segures del tot, puig quan hi ha cruïlles que van a diferents llocs s’ha posat senyalització vertical amb les direccions a prendre, i l’horari als diferents llocs, cal dir que els horaris donen molt de marge, són adaptats per anar-hi amb tranquil•litat.
Un camí força segur amb pintades del color blau/grana que van de Gombrèn al Rasos de Tubau.
Però malauradament, corre per aquestes contrades molt inconscient, hi pinten al seu aire (amb esprais) sense mirar a on poden portar pintades sense especificar, si no es coneix el país es difícil saber a on van, i al llarg del camí hom es pot trobar al bell mig de qualsevol paratge desconegut.
Ull la marca que voleu seguir, i porteu un mapa per assegurar camí.

Muntanyes del Ripollès- Campdevànol - S. Joan

2009-04-02T16:37:00.003+02:00

Campdevànol - San Joan de les Abadesses. Pel coll del vent i Ogassa
Per començar cal veure la ruta Campdevànol Vidabona. Fins el coll del vent de Vidabona cal fer el mateix camí ( Corones, Saltor).
Un cop al coll de Vent de Vidabona hi ha indicadors, cal seguir cap a San Martí d’Ogassa , el camí molt fresat i de bon seguir fa algunes pujades i baixades passant per roca morta i va anant cap el coll de la Tuta. És al davant. Pel bell mig de pins petits ara hi ha fet una aclarida surt en uns plans( plans de Cal Pegot) cal pujar a la pista forestal, ( Ribamala / Coll de Jou i anar de baixada S. passat el coll per la pista, Cal anar a l’esquerra per fer dreçera , puig la pista don una volta llarga surt sobre la casa de la Tuta, es continua pista avall fins un revolt de 360º on si troba una altra pista direcció N. ) N.E. ja ven ve a les envistes d’Ogassa es converteix en sender després de travessar un parell de torrents (el de coll de Jou). Continuant amb una mica de desnivell de pujada es troba la pista forestal cimentada que ve de Coll de Jou, aquesta pista serà el camí a seguir fins la collada de Can Camps, passant per el petit nucli, d’Ogassa, Basaganya i el Joncar. Tot just passat el coll de Can Camps (a sobre hi ha una edificació dipòsit d’aigua) hi ha un ample camí que va a una casa, cal passar per sota (marques amb cercles verd i blanc). Ara ja convertit en sender va anant de pla avall, sempre seguint les marques, fins trobar una altre pista (va a Can Coll) cal seguir-la un bon tram fins trobar un pas canadenc (ferros al terra) just passat el pas a la carena continua el camí i les marques E. no calen gaires comentaris a partir d’aquí puig les marques són prou espesses. Fins arribar a Coll d’Art cruïlles de pistes S SE marques fins trobar la pista de la Rovira que ja porta a l’estació de tren de Sant Joan. Passada la ruta del ferro seguint el carrer uns 100 m. a la dreta un estret carrer baixa per unes escales, baixant de dret va a les cinc fonts, s’entra al nucli urbà pel pont Vell passant per davant de Sant Pol església en runes. Travessant pel semàfor carrer amunt porta a l’estació de bus.

Tècnica
Desnivell. 683 m
Dificultat. Mitjana encara que sols puja fort fins el Ras de Corones, és molt llarga.
Distancia. 22 Km
Durada. 6 h.
Època. tot l’any.
Recomanacions. portar aigua

Curiositats.
Corones, Saltor i el Coll del Vent de Vidabona, ja estan descrites en les seves corresponents caminades. Ogassa entra dintre les rutes d’alta muntanya Ogassa Taga.
D’Ogassa a Sant Joan de les Abadesses es troben dues cases Basaganya i el Joncar, cases que es dediquen a la ramaderia, sobre tot de vaques, les trobem vora el camí pasturant tranquil•lament Des de coll d’Art sota el camí hi ha una pedrera on extreien la pedra el ciment de Can Benet, especialitzat en ciment ràpid. Al fons de la vall es veu la fàbrica, d’una arquitectura força curiosa.
Al entrar a Sant Joan es fa per l’estació de RENFE. Als anys 80 S. XX, va deixar de funcionar el ferrocarril convertint-se la línea en via verda, i l’estació es un centre de BTT. On si poden fer pernoctacions.

Sant Joan, vila fundada per el Compte Guifré el Pilós. No més d’entrar-hi es travessa el pont medieval, reconstruït a partir del any 1975, carrer amunt hi ha l’església en desús de Sant Pol, passant per la porta d’entrada a l’Est hi ha el campanar i absis sobre la porta d’entrada hi havia un timpà romànic, que fa poc l’han enretirat, per refer-lo diuen. Qualsevol dia el veurem al MNAC. Espoli? Qui sap.

Carrer amunt s’arriba a les escoles i a la plaça Pompeu i Fabra, al S. hi ha la joia, el Monestir amb el seu absis i les quatre absidioles, i un campanar poc reeixit, l’original fou ensorrat, amb el terratrèmol del 1428 com quasi tota l’església El absis central fou reconstruït al anys 50, patrocinat per Jaume Espona empresari de Sant Joan. I duta a terme per Puig i Cadafalch.
Al interior hi ha el conjunt escultòric romànic del 1251. Davallament de la Creu o Santíssim Misteri,
I l’estació de bus que torna a Campdevànol

Muntanyes del Ripollès - Bastiments, Pic del Infern

2009-04-01T17:58:00.002+02:00

VALL TER – BASTIMENTS – FRESER – INFERN I TORNAR

Es comença a l’estació d’esquí de Vallter, seguint la pista forestal d’us de l’estació, fa giragonses, passant per sota el telecadira. Ja prou amunt la pista es bifurca allà es pot anar pel mig hi ha una mica de sender el mig de les pedres, fins trobar un pas entre el llaçat de fustes. A l’esquerra hi ha el refugi vell d’Ull de Ter, cal anar en direcció S. W. travessant els plans, que fa el cercle d’Ull de Ter tancat pel Coll de la Marrana uns metres enllà es troba unes runes just abans de passar el incipient Ter. Pans enllà per un difuminat sender i algun cau de marmota, enllaça amb el camí del xalet GR11, fa el coll pel dret però hi ha una marrada que facilita molt el l’ascens que fa una giragonsa cap sota del Gra de Fajol i més planer puja al Coll de la Marrana.
Aleshores no mes cal seguir mitjanament la carena el sender és prou seguidor que porta a la part oriental del Bastiments amb una grossa creu de ferro, seguint la planura del cim fins la part occidental amb un piolet, entre mig un vèrtex geodèsic 2881 m.
Cal continuar carena avall cap la Collada de Coma Mitjana o Coll de Freser 2705 m. Cal tornar a pujar carena amunt pel bell mig de roques amb alguna petita grimpada (fàcil) ja s’arriba al pic de Freser 2835.

Cal tornar baixar, aquí hi ha dues opcions seguir per la cresta molt rocosa i esmolada o baixar una mica més passant pel cap davall d’una roca llissa i tornar a remuntar amb una altre petita grimpada i passant per la cara N. del Pic dels Gorgs i cap el N. W. S’arriba al Pic del Infern 2869 m. Cal recular un tram i agafar el camí prou fresat cap el S. W. amb una petita dificultat cal travessar una roca de forta pendent i una altre per sobre que ve cal una grimpada. D’aquí ja es baixa cap el Portell, coll sobre l’estany Negre de Carança. Continuant baixant cap la barraca de Tirapits. A partir d’aquí cal seguir el GR 11 cap el Coll de la Marrana ja no es camí es una autovia.

Tècnica
Dificultat: de moderada a dificultosa, llarga, hi ha algun tram prou aeri
Desnivell acumulat: 1164m.
Distancia: 14 Km.
Durada: ± 6 H.
Època: Millor a l’estiu i tardor, al hivern i primavera amb neu sol ser complicat.
Recomanacions: no fer-la es pateix vertigen. Portar roba d’abric hi fa vent fred.
Curiositats:
Dos motius per fer aquesta caminada: les vistes i la muntanya pelada amb certa dificultat.
El camí travessa el Ter poc mes avall de l seu naixement, no te un punt una deu pròpiament dita se sent l’aigua passar per sota els rocs.
Aquesta ruta fa tres pics que sobrepassen els 2800m, tots ells amb bones vistes. Però indubtablement el pic del Infern sobre els estanys de Carançà es el millor. La barraca de Tirapits, és un xopluc al mig del res, hi ha un sistema de alarma en cas de necessitat.
El coll del Portell si hom es atrevit hi ha un baixador cap els estanys de Carançà
Interessant flora, la Artemisia umbelliformis sols es troba d’aquí al Canigó, més freqüent, sobre tot pujant al pic de Freser. A la obaga del Pic del Gorgs ja baixant del Infern cap al Portell a la tartera abunda el Papaver alpinum ssp. suaveolens un petit gallaret. Al mig d’altres igualment espectaculars com la Saxifraga geranioides a l’ombra del Bastiments. En el temps adequat són moltes i variades les plantes del entorn.

Muntanyes del Ripollès - Ogassa - Taga

2009-02-26T11:34:00.009+01:00

Ogassa -Taga - Coll de Jou.

Per arribar a Ogassa, S. Joan de les Abadesses, Surroca, Ogassa. Pista que va a Ribes de Freser.
Es deixa el cotxe al costat de l’església. Sobre de la mateixa surt un camí senyalitzat amb cercles verd i blanc o traços grocs.
El camí puja costerut per mig d’uns boixos, per arribar a la font del Freixe, una deu d’aigua que surt de la roca, cal emplenar les ampolles d’aquí a Coll de Jou no hi més aigua.
És continua pujant fent curtes marrades la última es la més llarga porta a la Portella, ja es veu el Taga amb la seva gran creu, després de fer un tram planer d’aproximació, cal fer la carena que porta al cim.
Per baixar es recula un tram carena, fins passades unes roques (referència) a sota hi ha un vailet que cal travessar, el camí imaginari va cap S.O. i de baixada cap un petit coll. Fent una mica de carena que va a Coll de Jou es tomba cap a S.E. al torrent fins a trobar la font. El camí va a la pista, sota la pista es troba el refugi de Coll de Jou.
A sota el refugi surt un petit corriol entre boixos i ginebres que porta al plans de l’alta banda de rec, al final dels plans el corriol es fa més seguidor puig hi passen les ovelles tot sovint. També s’hi troba alguna marca groga sense deixar-lo torna a Ogassa. Lloc de sortida.

TÈCNICA.
Dificultat: Caminada, senzilla
Desnivell: 700 m.
Distancia: 7,650 Km.
Temps: 3 h 30 – 4h.
Època: Tot l’any, a al hivern amb neu pot ser que calguin grampons o raquetes, a la portella si acumula força neu
Recomanacions: és alta muntanya .

CURIOSITATS.
Ogassa veïnat que dona nom al municipi.
S. Martí d’ Ogassa església romànica del S XII modificada al capelles i sagristia laterals, a sobre la porta d’entrada hi ha un timpà sense cap figura. Si venera la Mare de Deu de Puig de França imatge d’alabastre, actualment al museu Episcopal de Vic. Ara hi ha una mala copia. Al clos de l’església hi havia el cementiri en resten dues creus.
La font del freixe. Aigua abundosa tot l’any, s’inicia el torrent que va a Cal Gat, el torrent Púdol mal anomenat torrent de la Pudor.
Coll de Jou hi ha una font abundosa i un refugi forestal S. Jordi, ven conservat però mal menat
Al cim del Taga es un mirador excel•lent, de tot els Pirineus del Ripollès, Canigó fins el golf de Roses, Montseny, Montserrat i Pedraforca.
Enguany el 29 de juny farà 50 any de la col•locació de la creu al cim del Taga per part de la U.E.C. delegació de S. Joan de les Abadesses, actualment Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses.
La fauna.
Actualment hi comença a corre alguna marmota a la zona de la barraca del pastor i la perdiu xerra. Pel demés hi poques diferencies d’un lloc a l’altre.
La flora
Zona de moixernons i cama-secs. A la primavera es un transit continu. La pastorella (Gentiana vera) i la nigritella (Nigritella nigra)

Muntanyes del Ripollès- Torreneules gros

2009-02-20T10:41:00.009+01:00

Núria – Torreneules gros
Sortida del Santuari de Núria, seguint la pista cap l’alberg del pic de l’Àliga , un cop al alberg cal dirigir-se a la terrassa del darrera on hi ha una font , aquí comença el camí.
Puja per la cara S. / SW. del pic de l’Àliga, puja tranquil però incessant, pic de l’Àliga queda a sobre a l’esquerra, davant hi ha el rocs blanc de Fontnegra, també cal deixar-los a l’esquerra, passant per sota, el camí segueix en direcció al collet de Fontnegra, el puig de Fontnegra també queda a l’esquerra força amunt. Un cop assolit el collet sols queda carenejar fins el cim del Torreneules gros o cim de la coma del clot.
Per baixar cal seguir el mateix camí, però com diu el bon amic Ramon un turó es un turó, hi cal anar als rocs blancs de Fontnegra, aleshores seguint la carena cap el Pic de l’Àliga, i costa avall que fa baixada, fins trobar el camí de pujada, que torna al alberg i al Santuari. ( que per cert baixarem amb telecabina) un turó es un turó, però tothom s’estalvia el que pot.

Tècnica
Dificultat: Fàcil.
Desnivell: 820 m.
Distancia: 8,400 Km.
Durada: 4 h.
Època: tot l’any millor a l’estiu , al hivern hi ha neu vent i fred. A més cal portar material adequat. Grampons raquetes, piolet.

Curiositats
El Torreneules és un mirador excel•lent, és divisa molts Pirineus. El Cim de la Coma del Clot, aquesta comarca s’anomena Torreneules gros i el que hi ha sobre Coma de Vaca, Torreneules petit, junts són coneguts com les mamelles de la Paula per la forma evident que tenen, vistos des de Ribes de Freser Al Santuari de Núria cal aprofitar el telecabina o anomenat “telehuevo” que porta fins el refugi del pic de l’àliga.Una visita a la Verge sempre va be, gaudint de la tranquil•litat del lloc.
Aquesta és feta amb neu, grampons, molt útils. Les vistes dels Pirineus completament coberts de neu és impressionant

Recollida pessebre a Costa Pubilla

2009-02-08T10:50:00.006+01:00

Cada any el GEC (Grup Excursionista de Campdevànol ). Porta un pessebre al cim de Costa Pubilla, i al mes de febrer es recull. Enguany degut a les inclemències del temps érem poca gent. Amb un vent rúfol ha dificultat la ascensió al cimEl que ha suposat fer cim en Joan Planas, Albert Puigbarraca , Jaume Esposito i l’autor del escrit.
Sortíem de les Viles Xiques sense massa dificultat, però amb fort vent a les 8 del matí, la M. Guitart, M. Pulido, J. Dordes, J. M. Colomer, F. Porras, M. Baldellou, F. Justa Em pujat plegats fins la cabana dels pastors, lloc d’esmorzar, al Manuel les sabates l’hi ha fet figa La Mercè ha decidit continuar pujant però ha tingut que recular la gossa quedava glaçada, la neu era practicable sense eines als peus ni massa tova, ni massa dura, excepte en alguns punts que el vent hi havia fet acumulació. Al final a dures penes 4 em fet cim. La baixada ha set cosa fàcil, a més el vent ha començat a afluixar ens em pogut treure almenys les gorres, al arribar al punt de sortida tota la resta esperava el pessebre. Val a dir que estava colgat de neu, encara que era neu pols i fàcil de retirar, el pessebre no l’hem pogut treure puig estava glaçat, enganxat al terra. Un altre dia tornarem a recollir-lo esperant que faci més bo.

Muntanyes del Ripollès - Coma de Vaca

2009-02-01T17:52:00.009+01:00

QUERALBS – COMA DE VACA – NÚRIA – QUERALBS.
Pel camí dels enginyers.
Sortim de la Farga de Queralbs cap a la central hidroelèctrica de Daió de baix per la pista encimentada.
Travessem el Freser pel pont de fusta a l’altre banda comença el camí de Coma de Vaca, molt pedregós va sempre per sobre el riu. És troba una bauma allà mateix passem el torrent del salt del Grill, (el salt és allà mateix), el camí puja força suau fins travessar el Freser per una petita palanca.
A partir d’ací comencen les anomenades marrades tot fent giragonses, que van pujant suaus al mig de bosc de pi negre i nerets. De mica en mica el bosc escasseja i el camí es més pedregós, ja sota les cingleres comença a planejar passant per rocs i més rocs., fins que a l’altre banda del riu apareix el refugi de Coma de Vaca, Manelic. Que s’hi arriba per el camí del Balandrau.
Darrera el refugi, en direcció ponent, surt l’anomena’t camí dels enginyers, sempre per prades subalpines el camí molt fresat, comença per una pujada, i aquí assolim la màxima altura, tot anant de cara avall s’arriba a un torrent sec ple de grosses pedres, aquí comencen uns poc metres de pedra i penjat on hi ha un cable aferrat a la paret per assegurar la integritat personal no te cap dificultat, Clot del mal infern.
El camí continua es ple de sifons (pujades i baixades) fins arribar a la cara SW. del Torreneules, ara comença anar planer i hom és pot refrescar del torrent que baixa del coll de Torreneules. Al acabar el clot ja s’enfila de cara a les roques de Totlomón. Un cop sobre les roques ja veiem el niu de l’àliga (refugi), ja sols queda de pla avall arribar a Núria.
Per baixar de Núria cal fer-ho per el camí vell GR-11 no són necessàries descripcions puig es prou conegut per tothom.

TÈCNICA.
Dificultat: Caminada que passa per camins ben fressats, encara que una mica llarga.
Desnivell: + 800 m.
Distancia: 16,61 Km.
Durada: 9 h.
Època: Al hivern i primavera la cara nord del Balandrau sol ser coberta de neu i glaç. Cal portar equipament d’alta muntanya.

CURIOSITATS
El refugi nou de coma de vaca o manelic, fou construït entre el 1998 i 1999 durant els estius, es guardat i te la seva pròpia pagina web www.comadevaca.com per fer reserves i informació en general.
Antigament quan s’anava per aquelles contrades calia refugiar-se al vell refugi o barraca de pastors, del mateix estil que la majoria de refugis de la zona. Ara conviuen l’un al costat de l’altre en el ampli pla de les eugues en la confluència de Freser i el riu de la Vaca.

La flora.
De Queralbs a Coma de Vaca hi ha una gran diversitat de plantes gairebé caldria una pagina per anomenar-les totes però probablement les mes significatives són el Allium pyrenaicum (poques) Allium victorialis , Rhododendron ferugineum, Astrantia minor, a més dels Aconitum napelus i vulparia i la Ajuga pyramidalis.

La fauna
A les marrades hi pasturen vaques a Coma de vaca eugues, però salvatges Rupicapra pyrenaica, marmota marmota, Gyps fulvus, o l'escarbat piloter, i altres més difícils de veure , per petits o fugissers.

Puigllançada

2009-01-10T11:33:00.007+01:00

CREUETA – PUIGLLANÇADA

Es surt del coll de la creueta, seguint una pista amb barrera SW. El més senzill és seguir la pista.
Sense deixar-la va pla avall, fins arribar a la jaça barraca de Rus.
La pista continua cap la collada de les Tortes, sota del Puigllançada. No hi ha cap camí definit, doncs cadascú , ha de fer – ho com li sembla millor. Pujar pel dret és força costos, possiblement el menys costerut és pujar per la costa del Mig, cap l’amorriador de Rus, anant a buscar la carena que ve de les pistes d’esquí Alabau (pla de Niella). Pujant per la costa Geperuda al cim hi ha una petita baixada, que seguint el camí del mapa de capçalera s’escapa cap al torrent de l’euga blanca. Però és una pujada dura es un desnivell de 500 m. picats.
Per baixar camp a traves gaudint una mica més del país, pel vessant S. i de volta al coll de les Tortes i desfent camí fins el coll de la Creueta

Tècnica
Dificultat. Fàcil +
Desnivell acumulat : + 658
Distancia: 13,13 Km.
Durada: 4 /5 h.
Època: millor quan no hi ha neu
Recomanacions: cal portar aigua a la barraca nova de rus hi ha una font.

Curiositats:
El Puigllançada és una muntanya que gairebé es veu des de tot arreu, està en una situació estratègica, per dir-ho d’una manera clara és al mig. Pirineus, Prepirineus.
El camí excepte l’ascens que s’ha de fer camp a treves, la resta es una pista forestal amb molt bon estat però no hi deixen passar vehicles de cap mena,
La barraca de Rus esta compost per una casa del pastor i una quadra de construcció recent on hi ha una font al hivern pot ser gelada i no raja.
A la dècada dels 60 S. XX, si feren unes feixes per tal de plantar-hi pins, com en altres llocs dels Pirineus, de la barraca de Rus fins el coll de les Tortes, es feren les feixes però el pins no foren plantats, o no van sobreviure. En els llocs de feixes fa de mal caminar, s’abandonen ja força amunt.

Muntanyes del Ripollès; Campdevànol- Baell- Ribes

2009-01-09T16:53:00.014+01:00

CAMPDEVÀNOL – BAELL – RIBES.;
Cal agafar la ruta de Sant Pere d’Aüira , fins a la mateixa església. A les restes de la casa cal travessar la pista deixant el GR 3 (ara hi ha indicadors). Les marques a seguir són triangles grocs (G.E. Campdevànol). El camí va passant per una roureda, és força bo gens perdedor. Un tram amunt cal passar per sota puig és molt enverdissat, fins trobar el que havia set una pista de desemboscar i uns 20 m. enllà es puja el talús i el camí torna a ser seguidor. S’arriba sota la penya amb una bauma cal estar alerta doncs cal anar a l’esquerra i fer una petita grimpada per arribar al pla de Pruners, a on es troben les marques del GR, el qual va seguint una pista de desemboscar però cal estar al aguait que per la dreta surt un petit i difuminat carriol va cap Artiga Plana i baixa a la Collada de Grats.
Al anar cap al E. a la punta del coll, el camí s’agafa fent una mica de baixada i en direcció N. El sender torna a ser fresat de bon seguir, un bon tram enllà el camí fresat va cap al E. cal abandonar-lo per agafar un corriol cap al N. E. sol haver-hi una fita, seguint el camí va a sortir a una pista de desemboscar, cal seguir-la de pujada N. aquesta pista ara molt enverdissada (romegueres), acaba a sobre Barricó amb un gros arbre tombat per sobre hi passa el camí, seguint-lo s’arriba al mal pas (lloc on el camí puja el cingle) després d’una curta baixada, es surt al pla de la Grau on es trop una pista que porta al nucli urbà del Baell. Si no tenim cap cotxe aquí en toca baixar fins a Ribes seguint la carretera 5 Km.
Tècnica.
Dificultat. Moderada
Desnivell: 624
Distancia: 16.300 Km.
Durada: 4 / 5 h.
Època: tot l’any
Recomanacions: Cal portar aigua fins el Baell no se’n troba de mitjanament bona, font de can Vila passada la primera casa que trobem.

Curiositats.
Descripció a la ruta de Sant Pere Sota el cingle del Pla de Pruners hi ha una bauma que pot servir-nos d’aixopluc, abans de pujar el cingle seguint el camí hi ha una font “dels coms” aigua no aconsellable de veure.
El pla de Pruners excel•lent mirador cap el Ripollès sud
La collada de Grats doble vessant cap el Freser i cap el Merdàs, camí per anar a Pardinella i Montgrony. El Baell, nucli agregat de Campelles amb unes cases de pagès, un hotel i una de Turisme Rural una ermita dedicada a Sant Bartomeu i en l’actualitat forces cases de segona residencia. Però que es dediquin a la pagesia sols tres.
El 24 d’agost es celebra la festa major diada del Patró. La carretera va ser feta a principis del anys 60 segle passat el camí natural pujava d’aigües de Ribes darrera l’hotel Montagut l’un o per Engelats davant la metzinera l’altre.
Quan s’arriba al poble, passada la primera casa i una pista tancada amb una cadena, hi ha un rec, que surt poc més amunt amb una font abundosa i bona. És de propietat privada però si es respecta no diuen res per anar a veure i refrescar-se.
A la meitat de camí a Ribes passant el Torrent de can Coll, s’hi trop una altre font, però no es tan bona
A Ribes de Freser hi ha transport públic fins Campdevànol Renfe i Bus de línea regular veure horaris.

Muntanyes del Ripollès - Gra de Fajol

2008-11-21T17:58:00.006+01:00

APARCAMENT REFUGI - GRA DE FAJOL -(baixada per l'estació d'esquí).
Descripció per l’estiu Sortida del aparcament de l’estació de Vallter 2000 àrea de serveisSeguint la pista que es troba al costat de servei mèdic (us de l’estació) va pujant per sobre una pista d’esquí, es travessa la riera de morens, es pot fer alguna dreçera és surt a la carena les en vistes del refugi vell d’ull de ter.
Davant hi lo més semblant a una plana, a l’esquerra el Gra de Fajol, a la dreta el Bastiments, dividit per la fondalada del Coll de la Marrana.
S’ha d’anar en direcció al coll de la Marrana W. Abans de travessar el Ter hi ha les runes d’una construcció. Un petit sender no sempre visible, però sempre cap la fita coll de la marrana pel cantó de Gra de Fajol, fins trobar el GR 11 que ve del refugi d’Ull de Ter. El GR puja al coll de la marrana pel dret. Però millor seguir la marrada ( camí de sempre) que passa per sota les tarteres del nostre objectiu.
Al Coll de la Marrana cal anar cap el S. el camí prou esmolat puja tot fent giragonses fins trobar la carena. Un cop a la carena cal seguir-la E. Fins aconseguir el preuat cim 2707 m.
Baixar pel mateix camí és pot anar al refugi vell.
També es pot donar la volta pujant pel refugi GR 11 i vaixar per l'estació d'esquí per la que hi encapçalo un mapa de la ruta.

Dificultat. Fàcil.
Desnivell: + 600 m.
Època: Estiu, tardor.
Durada: 3h 30m.
Recomanacions: Hivern i primavera amb material per neu i gel, sota el Coll de la Marrana la neu es persistent.

Curiositats El refugi vell d’Ull de Ter fou el primer refugi de muntanya de l’estat espanyol. Fou construït per l’arquitecte Jeroni Martorell, a càrrec del C.E.C. l’any 1921, a 2400 m. d’altitud, fou un revulsiu pel muntanyisme català. Per la gerra civil s’arruïnà. La paret actual a set gairebé refeta. Al 1953 passada l’època de la prohibició de corre per la frontera es va edificar el nou refugi anomenat el xalet, a l’estiu vigilat i al hivern amb una zona lliure.
Fins a finals de la dècada dels 70 de Setcases a Ull de Ter calia fer-ho a peu, pesant per les closes de la sortida de Setcases, el camí portava cap el pla de la Molina sobre on hi ha la barrera.
Per a molts de nosaltres va significar el començament de la muntanya. Fent la travessa Setcases Núria amb 3 dies, baixant als estanys de Carança, aquestes acumulacions d’aigua al mig de les muntanyes per molts de nosaltres era inaudit. Durant molts anys era la nostra alta muntanya anual, cal dir que no hi trobaves gairebé ningú, per si sol ja era difícil arriba a Setcases. Transcorria el 1965 al cap davant en Josep Basaganya altrament dit en Boixarol vagui per a Ell. (la meva sentimental historia). En aqueta ocasió també vem fer el Gra de Fajol. No el vaig tornar a fer fins gairebé 40 anys desprès entre sempre el sóc fet 3 vegades quan el bastiments el faig un cop l’any
Quan és construí l’estació d’esquí va començar la munió de gent, ara és pot dir que és la travessa més concorreguda dels Pirineus. I també la més alterada.
La fauna.
El animalons que corren per aquestes muntanyes no difereixen gaire d’un lloc a l’altre isards, marmotes, cua-roges i algun voltor.
La flora.
Això si es canviant d’un lloc a l’altre, aquí hi ha el Papaver alpinum ssp. raheticum i el Senecio leucophyllus plantes protegides per llei. Hi ha el Papaver alpinum ssp. suaveolens que aquest és més abundant.
© Pere Masdeu 2006-2009

Muntanyes del Ripollès _ Castell de Milany

2008-11-20T16:58:00.007+01:00

VALLFOGONA - CASTELL DE MILANY.

Sortim de la Plaça de la Vila dintre el nucli antic del poble, al cap d’avall passat un aparcament mirant al riu hi ha una senyal que ens marca el camí,(G.R.3) marques vermelles i blanques.
Cal baixar cap el riu sender molt fressat, arribem al pont Medieval, el travessem i girem cap a la dreta.
A partir d’aquí el camí puja pel mig d’avellaners, freixes i prats de pastura, fent giragonses suau però implacable, fins arribar a una pista, apte per a cotxes no massa soferts, aquesta pista serà el nostre camí al llarg de dos Km. i escaig (30 minuts de baixada).
Trobem un torrent que cal travessar, als 20 o 30 m. deixem la pista per un camí que va a la nostre esquerra, es torna enfilar pel mig d’una bonica fageda i un sota bosc de boix, el torrent en queda sempre a l’esquerra passant per el que s’endevina les runes d’una casa a sobre a la nostre dreta. Seguim per el mig de la fageda arribem a la carena el castell ens queda a la nostre dreta al cim d’un turó, per accedir-hi és puja per la cara de mig dia.
Per baixar ho farem per el mateix camí.

TÈCNICA.
Dificultat: Caminada senzilla, el tram de carretera és fa una mica pasat.
Desnivell: 685m.
Distancia: 10,750 Km
Durada: 4h. 30 min anar i tornar
Època: Tot l’any l’hivern sol haver- hi neu.
Recomanacions: Cal portat aigua.

CURIOSITATS.
Aquest camí es el camí natural de Vallfogona a Vidrà.
No més sortir de Vallfogona, el riu el passem per un pont medieval molt ben conservat, que data del S.XIII. és una construcció de doble vessant i un sol ull.
Vallfogona de Ripollès, és un petit però pintoresc poble, a llevant hi ha una església romànica, actualment sense culte, amb la portalada amb arquivoltes i capitells treballats.
El castell de la Sala, quan s’ha abandonà el castell de Milany els Pinós s’establiren a Vallfogona, a la cerca de més comoditat, i no a la llunyania del cim de la serra. Edificat sobre un turonet al poble, ven visible de tot arreu.
El Castell de Milany És reconegut des de l’any 962 on hi havia un castell i una petita ermita (suposadament) dedicada a St. Pere. Al 1428 amb els terratrèmols que sacsejaren la comarca queda molt mal mes. No es reconstruí mai més, però s’han conservat unes parets fins els nostres dies. On s’hi veu la construcció les pedres posades en forma d’espina de peix. Fa temps s’hi ha incorporat unes antenes.
Una bona caminada per dues parets. Encara que un cop a dalt la panoràmica és excel•lent, veiem tots els alts cims ripollesos, berguedans, osonencs, fins hi tot del Conflent amb el Montseny i Montserrat. A principis de primavera són espectaculars amb els cims nevats. Cal mirar-ho amb calma.
L’últim tram de pujada passem per una exuberant fageda fresca a l’estiu i molt freda a l’hivern.

Muntanyes del Ripollès- Puigmal pel Pas dels Lladres

2008-11-10T16:16:00.009+01:00

COLL DE LES BARRAQUES - PAS DELS LLADRES - PUIGMAL
Per arribar-hi en cotxe. Al arribar a Planoles, anem a la dreta per una pista forestal asfaltada, que ens porta al coll de les Barraques.
Uns cent metres abans d’arribar al coll hi ha una pista tancada amb una cadena la que seguirem fins trobar una bifurcació,(amb indicadors) seguirem a la dreta, que seguint-la ens porta al ras(final dels pins). El camí poc fressat puja per la carena, seguint el filat de separació Planoles – Queralbs. Hi ha algun tram força dret.
Ja molt amunt el filat s’acaba, a partir d’aquí el camí si és fressat, deixant la carena, el camí va pujant per llevant, cada vegada amb més rocs, doncs la vegetació es va fent més i més minsa. Arribem al Pas dels Lladres, girem a la dreta i enfilem el pic que ens queda davant, la Tossa del Pas dels Lladres 2665 m. d’altitud. O anem seguint la pista que voreja la tossa. La pista quasi porta fins sota el Puigmal, continua un camí prou fresat o més d’un tots van allà mateix, a fer cim marques grogues)
Tornem pel mateix camí, fins les clotxes del Puigmal, abans d’arribar a la Tossa del Pas dels Lladres, aquí es baixa pel dret anant cap a les morrenes. Un cop allà anem a buscar el naixement del torrent, que es en una roca Coma de Fontseca. A partir d’aquí anirem seguint més o menys el torrent, doncs no hi ha un camí definit. Ja força avall veiem una cabana de pedra i coberta de gleva, es la nostre fita, ara ja trobem un camí planer i ven definit, que seguint-lo ens portarà al punt de partida al filat de començament dels pins, i continuem per la mateixa pista de pujada.
El camí un cop passada la cabana, arribant a la carena força avall veiem una altre cabana que si ens sembla podem baixar-hi, i anant cap el plans que queden sota trobem el sender de gran recorregut (G.R.11) que ens porta al coll de les Barraques.
Tècnica.
Dificultat. Moderada, llarga.
Desnivell: + 1000m
Distancia: 17,25 Km.
Durada: 6 - 6,30 h.
Època: Preferible d’abril a octubre, la resta cal portar bon equip per la neu i tenir experiència.
Recomanacions: Cal portar roba d’abric tot i a l’estiu, som a alta muntanya.

Curiositats.
La pista que puja de Planoles esta asfaltada de nou.
Quan deixem el pins hi iniciem la pujada per la carena mirant cap a migjorn es veu Montserrat entre mig del coll de Coma Ermada.
Abans d’arribar al pas dels Lladres, a sota el camí hi ha una font o surgència, poc o molt raja sempre.
Al cim de la Tossa del pas dels Lladres hi han els remuntadors de l’estació d’esquí francesa Puigmal 2600
Les cabanes que trobem en cas de mal temps ens poden servir de refugi. foto
A dalt el pas dels Lladres sorprenentment i trobem una pista, llamp els francesos.
Per la carretera que puja al coll de les Barraques hi trobem una font (Fontfreda), on podem proveir d’aigua.

La Fauna. En tota aquesta zona es possible quan menys ho esperes veure algun isard (Rupricapra pyrenaica), el mufló (ovis musimon) i sentir xiular les marmotes (Marmota marmota) o veure-les com s’amaguen al caus.

La Flora. De les flors que trobem cal destacar el Pensament alpí (Viola diversifolia), l’Adonis Pirinenc (Adonis pyrenaica), dues plantes endèmiques del Pirineus orientals, el Tragacant de muntanya (Astragalus sempervirens ssp. catalaunica) endèmica del Ripollès i el Capcir.

Muntanyes del Ripollès - Llentes i cova

2008-10-26T07:44:00.007+01:00

Estiula – Llentes i cova.

Sortida i arribada a Estiula, a 3 Km. de Campdevànol surt una pista forestal en principi encimentada, després de terra, apte per qualsevol cotxe, sobre tot si fa un dies que no ha plogut. Aparcar davant de la casa, o en el seu entorn i no trepitjar els camps de pastura, solen haver-hi vaques. tornar a tancar el fils.
Es surt de St Feliu, seguint la pista que porta cap a la Garsa sempre seguint la pista fins trobar-ne una altre que ve de l’Auró, es va en direcció W. la pista passada la Garsa fa unes marrades, (descartar la de la primer corba, va a les Cases) però va clarament cap a ponent. A l’esquerra de la pista i puja el fil (vailet o vaquer) quan el fil canvia de direcció, s’allunya de la pista, una mica més amunt hi ha una drecera que porta al coll de la Miranda, però es pot seguir la pista fins trobar-ne una que va cap el S. continuant la pista arriba a la Miranda, continua fins la casa de Llentes. Hora de fer un descans.
Cal desfer camí al trobar la pista per la que em vingut cal anar per la de sota, a uns 300 m. unes pintades a la roca de la pista senyalen la cova, per la banda de baix de la pista el camí es prou fresat per trobar -la.
Cal tornar a la pista i continuar pel sentit que anàvem E. (llevant) un tros enllà es troba un pla, camp de la Llobera, la pista continua per uns grans basals, i fins una tanca (2 barres que tanquen soles). més enllà es troba la casa del Pujol de Llentes. Abans d’arribar a la casa hi ha un gran om sec sota hi ha la pista a seguir, després de 1, 7 km. en un coll cap al S. (dreta) surt un camí prou fresat que va a l’Auró sobre un camp és parteix cal anar a l’esquerra, és surt als plans de l’Auró, seguint la pista en direcció a la casa, a pocs metres al cantó N. sota la pista hi ha una tanca de pals , per allà s’escapa el petit sender marcat amb pintura verda i blanca. Baixa cap el torrent on es troben les restes d’un molí i un salt d’aigua. El camí ja puja de dret a Estiula.

Tècnica
Dificultat. Fàcil familiar amb nens/nenes de + 8 anys
Desnivell: 259 m.
Època: tot l’any
Durada: 3h
Recomanacions: Respecteu la cova.

Curiositats.
St. Feliu d’Estiula, pertany al municipi de Les Llosses i a la parròquia de Campdevànol, encara que està fora de culte. era una església romànica però amb el temps va ser molt reformada, aplegava tots els masos del voltant. La rectoria ests habilitada per fer-hi estades, hi ha cuina, lliteres. Es pot llogar per un mòdic preu.
Llentes, ara en runes, te un gran terme, ara abandonat totalment com la casa, on hi campen el senglar, i el cérvol. Però en els temps d’esplendor tenien un gran remat d’ovelles, que pasturaven tota la part N. del terme anomenat ras de Llentes. Anant de la casa cap el Pujol hi ha un gran pla i a sota un munt de feixes que eren de conreu, el camp de la Llobera.

La cova, un petit avenc, que el inici es una sala espaiosa, però per passar a les següents ja es cosa complicada el pas és molt estret. Alguns mapes la situen al rasos de Tubau, encara que no és molt lluny no te res a veure.
El Pujol de Llentes, casa reconstruïda de nou, al mig d’un coll amb uns bonics planells lloc de pas a l’antic camí ramader, que venia de Gombrèn (ara tot esta modificat fins i tot els camins ramaders).
L’Auró, casa actualment habitada, és dediquen a la ramaderia, vaques i ovelles. Esta situada al mig d’uns grans camps, per el farratge del bestiar.
El molí, el camí passa per el de dalt en queda poca cosa, al costat d’un salt d’aigua. En realitat n’hi havia dos, l’altre esta situat al costat de la pista que va d’Auró a Campdevànol, també en runes encara que és més evident

Muntanyes del Ripollès - Torrent de la Cabana

2008-10-22T07:44:00.005+02:00

Torrent de la Cabana, variant de l’itinerari de la natura.

Sortida al pas a nivell carretera de Gombrèn ( fàbrica de Comforsa). Hi ha aparcament.
Seguint fins acabar la vorera, per l’esquerra surt el camí ral o ramader. Hi ha marques blanques i vedes, camí molt freqüentat per la gent de Campdevànol.
Sense més s’arriba a la font del Querol, lloc de picnic. A partir d’aquí es tenen dues opcions seguir l’itinerari de la natura, més còmode, o continuar per les marques blanques i verdes, que es un camí força feréstec, i relliscós. Seguirem l’últim.
Passant pel costat de la font, hi ha un indicador vertical, el sender va pel marge dret del riu ( sempre mirant el sentit de l’aigua)va planer fins trobar una vella i mal cuidada pista, amb algun tram estret però sempre practicable, s’arriba a la Mosquera, seguint sempre les marques, és passa al costat de la font amb un gran fangueig, més enllà hi ha un indicador vertical en un pla que cal seguir, ara ve la pujada més forta de tota la ruta.
S’arriba sobre el Torrent de la Cabana, a partir d’aquí conflueixen les marques grogues amb les verdes i blanques, es troben indicadors per anar a les basses, ja que no són vora el camí.
El sender continua ven fresat i sobre marcat per plans i feixes, fins travessar el riu torna el mateix paisatge, fins arribar a la bassa del Colomer, la més gran de totes amb un salt d’aigua de 18 m. aprox.
Es recula uns pocs metres riu avall i cal travessar-lo, el camí és torna molt ample anant de pla amunt, seguint la obaga, on es troba un plafó explicatiu, continua fins un coll, el camí va per el solell, ampla amb esllavissades, s’arriba al coll de Daguí, per pista forestal porta a Gussacs , Gaussacs, Bussacs (Trieu el nom que vulgueu). (abans era Gussacs). Passant per sobre la casa i sempre seguint la pista amb trams encimentats, porta altre cop al camí ral que va de tornada a la sortida.

Tècnica.
Dificultat: fàcil
Desnivell: 277m. pujada
Distancia: 12 Km
Durada: 3h 30 m.
Època: tot l’any Recomanacions: Els torrents d’aquesta zona en temps de pluja revenen sobtadament, cal estar a l’aguait. Respecteu els gorgs i les formacions de gel són molt boniques, el glaç de le bases no es trenca per grossa que sia la pedra.

Curiositats.
Torrent de la Cabana esta ubicat a la cara N. o sia, que al hivern esta un parell de mesos sense entrar-hi el sol. Quan la temperatura es manté prous dies sota zero, els salts d’aigua es glacen, formant boniques estructures de gel en algunes més que en altres. les millors són quatre, Cabana, Tosca, Bauma i Colomer. Amb la humitat prou alta fins hi tot els matolls són blancs per la gebra Cal destacar la de la bauma per els seus caramells sota la roca.
A l’estiu sol ser lloc per anar a prendre-hi el bany.
El camí passa per llocs on hi predominen els pins amb herba curta per l’acció de les vaques que s’hi troben pasturant.
Es troben diversos fils (vailets) deixeu-los tancats. El Torrent de la Cabana alguns mapes anomenen torrent de Estiula. Però tothom el coneix per de la Cabana.

Rescats de muntanya

2008-10-21T07:44:00.001+02:00

Rescats de muntanya.
En aquestos dies és parla molt dels rescats de muntanya, al Ripollès sembla que som els líders, de gent a rescatar. per tant a on el equips de rescat tenen més feina.
La raó, bàsicament són dues:
1ª.- Com opino en un altre article d’aquest blog, el boletaires que no tenen la més petita idea de on van molt d’ells, sortosament no tots, per que si no seria un caos.
2ª.- Les muntanyes del Ripollès són relativament baixes, molt arrodonides i tothom s’hi veu en cor d’accedir-hi. el que comporta una massificació de gent. A més gent més possibilitats de pèrdues i/o accidents.
A la Vall de Benasque; les estadístiques diuen que el 80 % de rescats es fan a catalans, lògic, som els més abundants.
Tothom esta esposat a patir un accident, tant fent senderisme com fent alta muntanya. una torçada de peu, qualsevol caiguda pot suposar fracturar-se un os.
Quans dits experts han sofert accidents al Ripollès? Molts la raó sol ser un excés de confiança. i abaixar la guàrdia en moment de prou risc.
Que caldria fer? El Clubs, Grups, Centres excursionistes, tindrien de fer uns cursets per gent de totes les edats. Per tal d’ensenyar el més bàsic de la muntanya. (encara que el grup de més risc, els boletaires assistissin a cap)
Cal ensenyar; a llegir un mapa, fer funcionar la brúixola , per orientar-se. (escoltant la radio un noi de Tarragona deia: avui si no tenim marques i/o fites no sabem anar enlloc). Força cert. Però no patiu ja quasi be tenim tot el Ripollès ple de pintura, i de tots els colors, GR, PR. I les pintades grogues que ja van a tot arreu. A més de les que fan altre gent colors del Barça, vermelles, verdes, blaves. Que hi farem.
Quina roba és la més adequada en cada moment.
El material tan de muntanya, com de menjar.
Saber agafar un punt de referència. (si no hi ha boira)
Conèixer la neu pel seu color.
D’aquesta manera pot ser s’evitarien alguns rescats per pèrdua i per accident.
Cal fer pagar els rescats? en els federats paguen una assegurança d’accidents suposo que això o cobreix.
Als no federats doncs tindran dues opcions o passar per on toca o pagar.
Be, no veig clar que els excursionistes que van fent rutes de muntanya o un boletaire que vagi a Campelles o qualsevol altre bosc, es perdi massa sovint amb condicions meteorològiques prou bones tingui que pagar la factura d’un rescat. Altre cosa es que sigui una negligència.
Des de l’any 1986 és massa la gent que s’ha llençat per aquest boscos a la recerca de bolets. I per acabar de arreglar-ho sols faltava la televisió. No estaria malament que també coneguessin la muntanya i els seus riscos, com a mínim saber a on es deixa el cotxe, a les nostres contrades sempre hi ha una casa de pagès a prop. Si no paguem entre tots.
Hi ha ajuntaments que tenen tríptics amb mapes i el nom de les cases(són de franc). també es venen mapes de muntanya prou acurats, de vegades falla algun nom. res és perfecte.
Apa fem muntanya anem a caçar bolets però tinguem cura, o la butxaca se’n ressentirà.

Les bicicletes i la muntanya

2008-10-18T07:44:00.000+02:00

Sovint quan un puja al Puigmal, o altres cims, es pregunta que hi fa aquest amb la bicicleta. Pujant-la a coll, patint com un burro per al final baixar pel mig de la tartera amb el perill que això suposa.
De la muntanya tenim dret a gaudir-ne tots, però el lògic és fer-ne un bon ús. Tenim que ser conscients, de que les rodes frenades clavades arrosseguen tot el pedrís i malmeten les pobres plantes que allà viuen o millor dit mal viuen. Algunes d’elles protegides com la Xatardia scabra (julivert d’isard) o el Papaver alpinum ssp rhaeticum, la Iberis spathulata , per citar algunes de les més esposades, altres busquen les fissures del rocs, cosa que les protegeix fins i tot de les sabates.
Jo em pregunto no n’hi ha prou, d’anar per aquestos camins de terra baixa corrent com esperitats, sense respectar al que va a peu ? encara que no tothom es igual sort.
Es va prohibir les motos de trial perquè malmetien els camins, probablement amb més o menys encert. Una cosa es seguir camins i l’altre anar camp a traves. Es tindrà que prohibir les “bicis” a l’alta muntanya?. No sóc partidari de prohibir gaire res al que a la muntanya respecta, però tots tindríem de prendre consciencia del que és bo o no tant bo. No cal que es faci una llei, i adreçar a base de garrotades, siguem nosaltres mateixos el que ens imposem uns límits del que va be per les nostres muntanyes.
Tant divertit és, emportar-se’n el rocs cap avall? (una mostra és la tartera del Pedraforca cada vegada el pedrís és més avall, tot i que no hi he vist mai cap bicicleta, allà som els muntanyencs massificats) fins i tot els isards deuen pensar aquestos estan ven “guripats” quins animalons més estranys.
La primera és del Puigmal.
La segona del Salbaguardia, (ball de Benàs)

Muntanyes del Ripollès- Puigmal, Segre, Núria, Fontalba

2008-09-25T07:44:00.012+02:00

Fontalba - Puigmal - Segre - Núria - Fontalba.

Pujada a Fontalba amb cotxe des de Queralbs. 11 Km.
S’inicia el camí per la carena o seguint un tram el camí de Núria. Per la carena és més agradable.
Al començament és un sender fresat, que passa per un roquisser, on comença la pujada al mig de rocs fent unes quantes giragonses, torna entrar al herbat, on el sender deixa de ser definit, hi ha algunes fites, però a mida que puja cal decantar-se una mica cap al E.
Així s’arriba al cim de la Dou, s’ha superat la primera pujada, a partir d’aquí el camí baixa una mica, i ja és fresat fins el cim del Puigmal, 2913 m.
És continua cap N.E. seguint la carena, que passa sempre al mig de rocs, l’herba s’ha acabat fa molta estona, ara va de baixada fins a la collada d’Er. El camí passa per la cara N. fins sortir sota el petit pic de Segre. on és torna agafar el vesant de migdia, el camí és perd , però s’ha de continuar baixant més o menys per la carena optant per el lloc més fàcil, per acabar pujant al cim del Pic de Segre.
Ara ja el sender va de baixada, sempre suau i per la carena no sempre és definitperò sense pèrdua, cap la fondalada del coll de FinestrellesA partir d’aquí el camí ja és molt ben fresat, fa una llaçada molt llarga per fer-lo més suau, és troben unes molleres, fins travessar el torrent de Finestrelles. Continuant fins un petit coll que forma el Roc de la Maula, d’aquí avall el camí fa giragonses, però baixa força dret, ja gaire be a Baix es travessa el torrent de la coma de l’embut, i un esforç més Núria, lloc on cal fer-hi un llarg bufet.
Sortida de Núria pel GR 11, fins la creu d’en Riba i els indicadors senyalen el camí de Fontalba, i amunt que fa pujada (aquest és el calvari i el més dur de la ruta el motiu que un ja esta cansat).
a l’estiu con hom passa per la deu de Fontalba una refrescada es el millor

Tècnica.
Dificultat. Mitjana + .
Desnivell: Acumulat 1325m.
Distancia: 17,00 Km.
Durada: 7 h.amb parades.
Època: Preferible de maig a octubre, la resta cal portar bon equip per la neu i tenir experiència, tot i que el mes de juny sovint encara hi ha neu, sol ser tova no cal refiar-se.
Recomanacions: Cal portar roba d’abric tot i a l’estiu, som a alta muntanya.

Curiositats
El Puigmal es el cim més alt del Ripollès, encara que pujant des de Fontalba no és molt llarg de temps, tot havent una bona pujada sobre tot la ultima carena. Si són bons anys de neu, hi ha zones que aguanta fins a mig juliol,
Uns dels problemes més freqüents, és la boira, vent i fred, tot i al mig de l’estiu.
Imatge presa 21-06-08.

Fauna.
El més normal és veure isards (Rupricapra pyrenaica), sobre tot al coll de Finestrelles, a banda i banda de la carena hi ha bones pastures per a ells.

El mufló (Ovis musimon), algun remat dispers, ara diuen que el volen eradicar, motiu que no són autòctons, i mengen masses pasturesLa marmota (Marmota marmota), del coll de Finestrelles avall, si no es veuen els caus.
L’animal més preuat de veure, i és el menys visible, la perdiu blanca (Lagopus mutus) de cada deu vegades que puges per aquest cims la pots veure un cop hi encara si ets el primer de pujar.

Flora.
Cal destacar el julivert d’isard (Xatardia scabra) planta endèmica i protegida per llei, juntament amb l’herba blanca (Senecio leucophyllus) i el gallaret alpí (Papaver alpinum/rhaeticum. Les més comunes són les saxífragues, protegides pels rocs, (bryoides, pubecens, moschata). O la silene acaule (Silene acaulis), planta cespitosa com un coixí de flors petites vermelles. Baixant deL coll Finestrelles la Lychnis alpina, vora el camí.

Els bolets

2008-09-24T07:44:00.001+02:00

Ha arribat el temps del bolets.
Per sort o per desgracia tothom es llença per aquest boscos, amunt avall, però gairebé sempre sense saber a on són. El més curiós es que no saben n’hi on han deixat el cotxe. En el meu cas podria explicar unes quantes anècdotes, del temps que anava més a buscar bolets, però no cal entrar en detalls.
El més greu, es que sovint porten els seus tendres fills, els hi foten una pallissa de camí, els fills protesten i el més possible es que s’emportin una esbrocada o alguna cossa al cul. (Això també es pot exportar amb l’excursionisme, afegint-hi una motxilla amb sobre carga). A partir d’aquí els nois i noies no volen sentir a parlar d’anar a la muntanya, tot són males experiències.
Amb això vull, dir que per ser boletaire no cal tenir una experiència a la muntanya, però si uns coneixements basics de país i el terreny escollit per anar a buscar (caçar) bolets. Per aquestos boscos ara es ple de gent i si hom te un mínim coneixement de on ha iniciat la cerca sempre trobarà algú disposat a donar-li les indicacions pertinents, i l’afectat s’estalviaria passar malts moments
Sigueu prudents i assabenteu-vos del inici i fixeu-vos en el entorn i el camí que feu.

ROMÀNIC

2008-09-22T07:44:00.001+02:00

Dotze segles enrera, es va instaurar un sistema arquitectònic únic per la seva modèstia sovint i senzillesa. La nostre comarca com moltes d’altres de Catalunya, ens va quedar un extens llegat, repartit per el nostres diferents municipis.

No vull parlar dels Monestirs, esglésies parroquials prou ven conservades, mimades i admirades per propis i estranys, que a la majoria dels pobles són la nineta dels seus ulls, que al seu entorn s’hi celebren festes, festetes i tota mena d’actes.

Però si que voldria parlar d’aquestes ermites que tenim mig abandonades, o abandonades del tot, que coronen molts turons o s’amaguen en el fons d’alguna vall. Elles si que mereixen el nostre reconeixement. La seva estructura senzilla d’una sola nau rectangular, un absis semicircular, a llevant, el campanar d’espadanya a ponent, i la porta a mig dia. Tant porta com finestres són del clàssic arc de mig punt.

Moltes han estat modificades, tant que no es reconeixen els seus orígens, Estiula, l’Aranyonet, Fornells, Viladonja. Altres la modificació ha estat parcial un clar exemple es Sta. Maria de Bolós, (Camprodon) amb una façana nord i una part de l’absis primitiu i meravellós amb les seves arcuacions de tipus llombard, mig recobert d’heura o Nostre Sra. Del Remei de Serrat, (Queralbs) a estat allargada per la part de ponent, conservant l’absis a la part de llevant.

Altres s’han reconstruït o restaurat, el Pont Vell, Sta. Llúcia a St. Joan, el pont de la Cabreta, Campdevànol, Sta. Magdalena de Puigsac, a Pardines, St. Cristòfol de Ventolà, a Ribes, St. Sadurní de Fustanya, Queralbs, el Barretó, Mataplana, etc. Les menys en fase de reconstrucció St. Llorenç de Campdevànol. Algunes han estat reconvertides St. Cristòfol de Nevà en cementiri.

Però la majoria no han tingut tanta sort, cal destacar el conjunt medieval de Puigbó Gombrèn, que en resta una torre de defensa rodona i l’absis de l’antiga església al mig de roures, sobre un turó que mira a Montgrony i a la serra de Coma Armada. St. Bartomeu, Ripoll, única del seu gènere amb l’absis i les absidioles per dintre la paret, Sta. Maria del Catllar destaca per les seves antenes, Sta. Maria de Tramulosa, a Les Llosses, quasi al terme de Sora, (Osona) el camí de difícil accés amb la porta i les finestres tapiades, Sta. Maria de Vidabona, Ogassa, notable edifici amb la teulada ensorrada i una immensa esquerda sobre la porta, que per arribar-hi cal fer una hora de camí a peu vagis per on vagis. Per acabar el recordatori anirem a la part mes occidental de la comarca ja a tocar el Berguedà al municipi de Les Llosses, antic terme de Palmerola, que a sobre d’una roca trobem St. Julià de Cosp, (foto) que per no tenir no te n’hi un camí ven definit per accedir-hi om ha de passar per la roureda com pot. El consell comarcal de Berguedà està projectant un sender de petit recorregut (P.R) de St. Jaume de Frontanyà a Vilada, passant per St. Julià.
Al Ripollès tenim al voltant de 60 obres civils Romàniques no podem esmentar-les totes. Però si podem fer una reflexió de com volem deixar aquest important llegat artístic i cultural als nostres hereus. Reflexionar si volem deixar un munt de rocs, acompanyades d’unes col·leccions de dibuixos, maquetes o fotografies, per veure el que era o de mica en mica, posar fil a l’agulla i les institucions tan publiques, com privades, i entre tots fer alguna cosa ”Salvem el Romànic.”

Prendre iniciatives com a St. Joan, fent la ruta de les Ermites. Podríem fer moltes rutes de les Ermites, exemple, Vidabona - Saltor ; Salarsa - Bolós- el Sitjar ; Les Llosses - Sta. Margarita - St. Martí de Vinyoles - Tremolosa - Sovelles. Al cap i a la fi molta de la gent que visita la nostre comarca ens visita per les nostres muntanyes.

Torno a dir Salvem el Romànic.

Muntanyes del Ripollès - Vidabona

2008-09-21T07:44:00.004+02:00

Campdevànol / Corones / Saltor / Vidabona / Campdevànol.

Seguim la ruta de Saltor, per Corones .

Un cop a Saltor, prenem la pista de darrera la casa en direcció E. passat el petit coll de Canyamars, fa una mica de baixada i en el primer revolt, continuant en direcció E. hi ha un ample camí al principi, i estret després, va marxant tot planer fins arribar al coll del Vent de Vidabona. Un ample, herbat, i net coll que ja el veiem des de Saltor. Passant el coll per el mig, baixem per la fageda, on hi trobem uns camins, que poc més avall conflueixen, i van en direcció S, ven fressat tot ell, va marxant per la fageda, en lleuger descens, passant per un escanyall de rocs. Al poc trobem l’església de Sta. Maria de Vidabona en ruïnes. Pel seu davant, continua el camí passant per sobre la casa en ruïnes, amb suau descens va cap un petit coll, allà girem cap a ponent. Trobem un fil (vailet) el camí el va seguint, fins gairebé acabar el planell. Allà comença a baixar per un pedregós camí, passa per un altre petit coll (coll d’en Lleona), on el camí ocupa tota la seva amplada. Després d’una petita pujada passem per un altre vailet, i allà comença una forta baixada fins el coll Roig, ample coll envoltat de pins però el mig és totalment net. Aquí tenim dos camins a seguir, cap a Campdevànol l’un, i a Ripoll l’altre.
Anirem primer cap a Campdevànol. Al coll Roig, a la nostre dreta, a ponent, trobem un camí que comença de pla, (ruta BTT) dirigint-se cap la carena un cop allà, el camí fa una forta baixada carena avall arribem a un pla per on hi passa una pista forestal, que va de la casa Nova de Baix, Clarella, Maiols, Saltor. Un cop a la pista anem en direcció S.E.(pista avall) fins arribar a la casa de Clarella (primera casa que trobem). Passada la casa, trobem una altre pista que puja a la nostre dreta, ens porta sota el coll de Clarella o de la Salina, de on en puja un corriol fins dalt el coll. El travessem i allà podem seguir el camí de baixada, passat el vailet (hi ha una tanca), de la primera ruta, tres torrents, Fontetes, Molinou, Campdevànol.
Cap a Ripoll, al coll de camp Roig, el camí continua per l’esquerra, és un camí que baixa molt suau, en principi pel solei, i llavors per la obaga fins arribar al pla del Home Mort, (un pla on hi ha, unes pedres de terme, i una, amb una inscripció funerària). Seguint un ample camí, ens porta al coll de Baubs ( des de aquí també podem anar a Campdevànol, anant cap a la casa de Baubs, que es veu mirant al N. per una ample pista fins el torrent i un camí dolent fins a Baubs). Hi trobem un indicador del Cub Excursionista de Ripoll, que ens indica direcció a S.E. anem cap la casa de Comallibosa. Allà el camí va baixant fins l’entrada de la vila de Ripoll, seguint el G.R.1 ens porta cap al centre urbà.

TÈCNICA.
Dificultat: Caminada que passa per camins ben fressats, encara que una mica llarga.
Època: tot l’any.
Desnivell: 711 m. de pujada
Distancia: 16,5 Km.
Durada: 5 h.
Recomanacions: cal portar aigua.

CURIOSITATS

Al coll del vent de Vidabona ( foto) es al cor de la serra de St. Aman, tenim sobre nostre la creu d’aquest cim emblemàtic, el seu accés per aquí és força dificultós. La vegetació compagina pi amb faig, per això el camí a l’hivern queda cobert de fullaraca. Actualment hi han uns indicadors no fer masa cas dels horaris

St. Maria de Vidabona, església romànica del S.XII molt mal mesa, la seva recuperació sembla molt difícil, sols l’hi queda les parets laterals, doncs el sostre és va ensorrar, al 1969, la figura de la Verge és troba al Museu Episcopal de Vic.
La casa va ser habitada fins a mitjans dels 60 S XX. Hi vivia el pastor de Vidabona guardant un ramat d’ovelles, al ser abandonada es van treure les teules i ara esta en runes.

FLORA
El camí transcorre per rouredes, pinedes i fagedes. Amb una gran varietat de arbustos i petites plantes pot ser cal destacar alguna Cephalanthera damasonium al costat del camí a la fageda i la Ramonda myconi(foto) enganxada als rocs obacs.

FAUNA

El més fàcil de veure són els petits ocells mallerengues, pinsans, merles (foto) o algun aligot inclòs, la resta animals més grossos sols en veurem les petjades excrements o algun soroll.

Muntanyes del Ripollès - Cubil - Costa Pubilla.

2008-09-20T07:44:00.003+02:00

Prats – Costa Pubilla - o Coll de Coma Ermada - Prats

Punt de sortida pla de Prats, Campelles. Que s’hi accedeix per una pista forestal en bon estat que surt del mateix Campelles. Hi ha un bon aparcament per deixar-hi el cotxe.
Darrera el refugi, surt un ample camí amb molt mal estat per pujar-hi amb cotxe. Va pujant força dret, sempre en direcció ponent, fins arribar a un pla, (clotets) el camí continua sempre en el mateix sentit. Ara el camí es converteix en un d’estret, passa per un filat, i ens porta a travessar el torrent de font Roja. El camí travessa el cingle sense cap dificultat, al arribar a un petita carena que cal pujar i és troba un camí, anant cap a llevant s’hi troba una font (Font Roja). Aquí és troba una pista de nova construcció, ens porta a Coll Pan.
El camí va de pla per la vesant S. o solella, amb una petita pujada a la meitat del camí sortim al Ras de Coma Ermada, anant cap el coll per tal de no fer pujades i baixades s’enfila cap la costeruda Costa Pubilla. Baixant per la carena fins el coll de Coma Ermada. Travessant el fil (vailet) i cap a llevant un camí va baixant cap un pla (pla Bigarrat), al cap d’allà baixant el marge cap una petita feixa, que sota els pins hi ha una fita de pedres indica el camí per baixar. Seguint-lo després d’una bona baixada, al mig de pi negre i avet arribem a una pista que seguin-la de baixada fins trobar el coll de Prat de Jou.
Deixant la pista, travessant el coll cap a l’Est i un petit corriol baixa per la dreta del clot. És bifurca anant per l’esquerra, creuant un rec, i va baixant creuant un mulladiu, i el camí arriba a la pista en un pla ( Pla de l’Avena). La pista en direcció llevant torna a portar al pla de Prats.
És pot seguir el camí sense pujar a Costa Pubilla.

2 Una altre opció és de Coll Pan , seguir la carena i pujar a la Cubil, i de baixada cap al Coll de Coma Ermada.
3 Seguir el camí planer sense pujar cap cim ( segons mapa hi ha les tres opcions).

TÈCNICA.
Dificultat: Caminada fàcil i distreta.
Desnivell: 500m. de pujada
Distancia: 9,491 Km.
Durada: 3h. 30 a 4h.
Època: Tot l’any però a l’hivern a la obaga la neu sol ser força persistent i en zones humides sol haver-hi glaç.
Recomanacions: Cal portar roba d’abric som a alta muntanya, El coll de Coma Ermada es ventós i fa fred tot i l'estiu

CURIOSITATS.

El lloc on començem la caminada hi ha una zona d’esbarjo que esta permès fer foc, amb una font d’aigües molt fresques, i un refugi molt aconseguit i lliure, pertany a l’Ajuntament de Campelles.
Abans d’arribar a coll Pan passem per font Roja abundosa tot l’any.
Tenim la possibilitat d’anar a la Berruga (1785m.)seguint el tallafocs al E.

La flora.
La obaga per on passem hi ha la avetosa més important del Ripollès, però les zones més altes es prat alpí, on a finals de març hi floreix el Bulbucodi (Bulbocodium vernum) (foto) planta endèmica del Pirineus orientals. En mig hi abunda el pi negre (Pinus uncinata) amb la pulsatil•la blanca (Pulsatilla alpina ssp. alpina) al sota bosc, anant a la Berruga hi ha el narcís de muntanya (Narcissus pseudo-narcissus). Aqueta ruta és significativa per la flora existent

La fauna. És possible veure-hi algun isard (Rupicapra pyrenaica), més difícil és veure i impossible de fotografiar el gall fer (Tetrao urogallus) molt poc abundant, desgraciadament, L’esquirol (Sciurus vulgaris ), o la llebre (Lepus europaeus).

Aquesta zona és a la serra de Coma Armada o de Montgrony, o sia dintre d’un P. E. I. N.

Muntanyes del Ripollès - Rasos de Tubau

2008-09-19T07:44:00.004+02:00

El Cortal - Rasos de Tubau – Palomera – El Cortal

S’enceta el camí al Cortal (Gombrèn) i seguim la ruta de Puigbó – Aranyonet fins les Girades de Puigbó on es troba la pista que ve de Palomera, anant a direcció E. Seguint la pista fins trobar un corriol cap S. marques i fites, passada una petita pujada s’arriba al coll de Faig General.
Passat el fil les marques continuen per la carena sense marques es de fàcil seguiment anant sempre per la carena amb bones vistes, i pocs arbres ( ras de Llentes). El camí travessa un altre fil es el ras de Corrubí sempre cap a l W baixa un tram i entre cap a la obaga sempre seguint per damunt el cingle, ( cara N) s’arriba a la bassa de Corrubí. Passada la bassa, es continua per la carena fins arribar a un escapador, pel que s’ha de pujar, torna anar de pla fins trobar un net amb argelagues i farigoles pel dret amunt camp taraves s’arriba al oratori del Rasos de Tubau.
Per baixar cal tornar a la bassa de Corrubí i anar en direcció ponent, passant per un gros faig i sempre en sentit descendent, fins arribar a sobre el cingle i seguint el fil, es troben alguns arbres pintats amb vermell, es passa una canal continuant la marca de pintura, abans d’arribar a la segona canal cal abandonar el camí i seguir un corriol cap sota la roca fent un descens per la canal fins trobar un cartell de coto pintat, aquí surt el camí definitiu sempre cap al W. Amb continua baixada no massa pronunciada, el camí sempre es prou evident tot i esser tapat de fullaraca de la fageda, ja prou avall entre pins es veu Palomera quan es deixa de veure, el camí va cap el N. Amb la baixada prou pronunciada el corriol es enfondit per l’acció de l’aigua, se surt al coll de Palomera, a on es troba la pista que ve de les Girades de Puigbó.
A partir d’aquest punt es pot seguir la ruta de l’Aranyonet o be continuar per la pista fins al coll de l’arç a partir d’aquí el camí es coincident amb la ruta Cortal- Puigbó- Palomera- Aranyonet - Solanllong- Cortal, excepte si es decideix en contes de baixar per el camí de la cabra, baixar per la pista (més llarg).

TÈCNICA

Dificultat. Moderada per el seu pas sobre les cingleres i la baixada per la canal sobre tot si es moll
Desnivell. + 647
Distancia. 15.65 Km.
Durada. 4 h sense contar amb les parades per mirar monuments, país o fer el mos.
Època. Tot l’any, millor de d’abril a octubre.
Recomanacions. Cal porta aigua i bon calçat. No fer-la en cas de mal tremps puig el Merdàs fa grosses i sobtades crescudes i resultaria impossible travessar-lo

CURIOSITATS.
Es pot fer baixant pel mateix lloc.
La casa de Palomera. Curiosa inscripció sobre una finestra de la manera que escriu Joseph la data es de 1776
Com totes les cases d’aquesta zona de construcció típica catalana.
Coll de l’Arç hi havia una casa ara hi ha un gros pollancre.

LA FLORA.
Es caracteritza per grossos fajos (Fagus sylvatica) i pinedes (Pinus sylvestris), boixos ( Buxus sempervirens) Al solell ras de Llentes abunden les argelagues ( Genista scorpius) i les farigoles (Thymus vulgaris)

LA FAUNA.
El més normal és veure petits ocell de tota mena. L’ isard (Rupricapra pyrenaica). Amb més sort el “ciervo” (Cervus elaphus) i sentir el crit de Picot negre (Dryocopus martius) o quasi impossible el Gall fer (Tetrao urogallus)