diumenge, 11 de juliol de 2010

Qui són aquesta gent?


Gestiono dos blogs eminentment culturals i dedicats a la Comarca del Ripollès. No són ni de bon tros politics. Però les coses sovint canvien, i fan entrar en un estat de gran decepció. Per tant tinc l’esperança de no tenir de tornar a tocar el tema (sóc optimista je je je.).
Tinc de parlar del Tribunal Constitucional (T. C.). Per molt juristes que sian, no tenen cap dret a revocar el que ha votat un poble. Si haguessin set persones una mica no gaire delicades l’haurien declarat totalment constitucional puig havia passat per les tisores las Cortes Españolas, però l’afany de protagonisme dels uns i altres porta a situacions molt, molt desagradables.
Posant-se amb el tema Nació. (Nació comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, , ja però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fisonomia pròpia diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies). Definició segons Enciclopèdia Catalana.
Que som una nació es evident, que si el que no tenim es estat i l’estatut no diu enlloc que Catalunya es constitueixi com estat. Els hi agrada fer bullir l’olla.
La llengua es la que hi ha, i així com em resistit duran, anys i panys els embats espanyolistes, amb fermesa i ganes resistirem. El nostre mal ha aset que em estat massa permissius. (si tothom hagués set com la meva avia, que no deia ni mot amb castellà, tot pegat seria molt diferent).
El que fa més riure és això de [la España indisoluble]. Tornem allà on deien, una, grande i libre. Quina por els hi fa si forméssim un nou estat dintre la Unió Europea? No estaríem tots més tranquils? Uns hauríem deixat d’emprenyar. I els altres que els emprenyessin. España es la madre patria. Però per Catalunya el que ha estat ha set una mala madrastra o mairastra que per fer un símil ens ha tractat com a la ventafocs. Si els tractes fossin altres, possiblement les coses haurien anat millor, tant per els uns com per els altres. I els catalans ens sentiríem potser més espanyols. Sempre han set més i més ven armats, amb els deliris continuats de forta els tancs al carrer.
Estem en plena eufòria futbolística darrera d’això l’estat espanyol hi amagarà moltes coses, com la quantitat de diners € que sortiran de les arques del estat o sia nosaltres per l’esdeveniment, entre pitos i flautes, desdoblaríem la via de BCN a Vic, això en temps de crisi amb aquestes collonades podem gastar el que calgui, tot sia per portar el pavelló ven alt encara que la Comunitat Europea ens tingui que intervenir, pobres miserables.
Els partits polítics catalans també tenen molt que desitjar, són incapaços de tenir una ferma unitat uns per la dependència amb en el PSOE i els altres per afany a protagonisme, estem perduts. Quan de temps tindrem que rossegar l’os?
El govern actual ens ha pres el pel, moltes bones paraules moltes rialletes, però el problema es que el recanvi previst de govern l’home de la barba no dona la talla ni econòmicament ni políticament.
Som una nació, nosaltres decidim.